Arxiu d'etiquetes: Joan Peiró Ferrer

Fernando Peiró Coronado: retrats de persones, amb detalls matriarcals i molt obert

General, , , ,

 

L’artista Fernando Peiró Coronado està obert a lo més senzill, no solament a lo gros i, igualment, com veiem en l’entrevista “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), publicada en la web “Peiró Coronado”, l’entrevistador, Javier Palomo, comenta que la realitat forma part de l’estil de pintar de Fernando Peiró Coronado, ja que “no hi ha cap intenció de fer que les teues obres siguen premeditadament morals o immorals”. De fet, el 2 de març del 2022, després que Joan Peiró Ferrer, en un correu electrònic, em posàs l’enllaç http://peirocoronado.com/2013-universo-femenino, correponent a l’entrada “2013. Universo Femenino”, copses que, ja en 1968, pinta una dona amb un barret i veus que apareixen mamelles o, com ara, en quadres de la mateixa època o de principis dels setanta, també ho fan el pubis o el melic i un sostenidor, etc. i que són moltes les obres en què es veu la clòtxina (com indicava el seu nebot Joan Peiró Ferrer), és a dir, la vulva (de la mateixa manera que ho fa en moltes cançons eròtiques de tot l’àmbit lingüístic).

A banda, és una pintura que també la continua a primeries dels anys huitanta del segle XX, amb atreviment, per exemple, en l’obra “Componiendo con cuerpo de mujer”, de 1983, en què es veu la banda del subjectador cap avall i, igualment, la de les natges.

Però veiem que també està obert a detalls de la vida quotidiana de les dones, com ara, una randa que feia sa mare, la tia Quinti, robes d’una núvia vespres de casar-se, una clòtxina oberta una vesprada al costat de la mar, una dona voladora, i, a banda, el matriarcalisme en què la dona salva l’home i, fins i tot, reflectit en el títol d’una obra (“Mujer no me dejes”), un quadre en què els muscles fan el paper d’ulls (“Variantes de mujer”), el triangle invertit (que figura en el llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, i vinculat amb moltes cultures i amb la vulva) unit a una clòtxina per mitjà del blau de l’aigua, etc.

Afegirem que, en els seus retrats a llapis, plasmats en l’entrada “Retratos a lápiz” (http://peirocoronado.com/retratos-a-lapiz), es reflecteix el matriarcalisme des de molt prompte. Així, l’encapçalament és un retrat de sa mare i, tot seguit, apareixen persones de totes les edats: des de dones grans, fins a sa mare, dones de mitjana edat, xiquets, hòmens i la seua dona. I, a més, veiem que, junt amb alguns retrats de xiquets, també hi ha escrits seus de la mateixa manera que en el retrat d’Inés Kuster.

Per tant, no solament plasma la realitat, sinó que, a més, està molt obert als altres i a lo que esdevé pel món i, com que la part sexual (com la de les persones de la vida diària) també en forma part i no figura en més d’un escrit en Internet vinculat amb ell o amb la seua obra, recomanem la web que porta la seua filla Mamen Peiró: http://peirocoronado.com.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Fernando Peiró Coronado, retrats de persones, sexualitat matriarcal i molt obert

General, , , ,

 

 

El 23 de febrer del 2022 vaig rebre un missatge de Gema Marzá, una dona vinculada amb la Generalitat Valenciana i amb l’Ajuntament de Benicarló (una població valenciana de la comarca del Baix Maestrat), relacionat amb la “Germandat d’Abdo i Senén de Benicarló” . Com que mon pare tenia familiars en Benicarló (perquè el seu padrí, el pare de l’artista Fernando Peiró Coronado, junt amb la dona, a qui coneixíem per la tia Quinti, i els seus fills, s’hi havien traslladat des de que els fills eren xiquets, i, quan anàvem de viatge cap a Catalunya, solíem passar-hi a visitar la tia Quinti), li parlí sobre els vincles familiars entre mon pare (i ma mare i els meus germans i jo) i, l’endemà se m’ocorregué preguntar i informar-me sobre Fernando Peiró Coronado per mitjà de Ràdio Benicarló, recorrent a Facebook.

A més, el 1r de març del 2022, Joan Peiró Ferrer, nebot de Fernando Peiró Coronado (Alaquàs, 1932 -Benicarló, 2011, qui era fill de la dona del padrí de mon pare, això és, de la tia Quinti) i net de la tia Quinti (qui, en paraules seues, era de la Puebla del Salvador, en Cuenca), m’envià un correu electrònic i, l’endemà, en un altre missatge també del mateix correu electrònic (però, ara, en relació amb l’artista), m’inclogué que Fernando Peiró Coronado “va pintar una sèrie de figures femenines i simbologia matriarcal (petxines, clòtxines, mantilles, elements de roba interior…) que conformen bona part de la seua obra.

La seua filla, Mamen Peiró, t’informarà i proporcionarà documentació. No fa massa, es va organitzar una exposició sobre Peiró i les dones, on la seua mare Quinti apareixia en molts quadres a través de diferents símbols que evocaven la feminitat.

(…). Ací trobaràs també molta informació:

www.peirocoronado.com

Salutacions”.

Afegirem que el 3 de març del 2022 parlí per telèfon amb Mamen Peiró i, entre altres coses, tractà sobre la web i comentà que sí que era cert que son pare havia fet moltes obres en què eixien dones, sobretot, per mitjà de retrats i que hi havia entrevistes accessibles com també un parell d’estudis sobre la seua obra i que calia cercar informació vinculada amb Silvia Tena, amb Josep Igual i amb el cantautor José Antonio Labordeta, de qui jo sí que sabia (per mitjà de mon pare) que era molt amic de Fernando Peiró Coronado. En paraules de Mamen Peiró, relatives a l’estudi sobre el matriarcalisme, “Ja pots fer camí”.

Quant a l’artista (i ací tractarem la part que considerem en línia amb el matriarcalisme), sobretot, a partir d’informació de la web esmentada[1] i dedicada a la seua obra i a la seua vida, principalment, des de la vessant artística, direm que Fernando Peiró Coronado havia nascut en Alaquàs (l’Horta de València) en 1932, on visqué fins als nou anys, quan,  arran de l’ascens laboral de son pare (a secretari de jutjat) es trasllada a Benicarló, on viurà fins al 2011.

En 1950, s’inicia de manera autodidàctica en la pintura i, des de molt prompte, es dedicà a fer retrats, sobretot, com escriu Pascual Patuel, “en el seu àmbit més immediat” qui, a més, afig que “L’interés per la pintura fou una cosa quasi innata”. Igualment, partint de l’entrada sobre la biografia, veiem que “Les arrels del seu estil sempre han estat instal·lades en l’avantguarda, malgrat no haver-se integrat mai en cap de les escoles que han aparegut dins del moviment. Autodidacte (…). En constant evolució, la seua curiositat per investigar diversos terrenys” l’ha fet passar per moviments (i tècniques) distintes però amb el tret que “Tots els salts de la seua carrera, tanmateix, s’han caracteritzat per una coherència en què no hi ha ruptures ni buits”.

A banda, en l’entrada “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia),veiem que, pels anys setanta, “tingueren gran repercussió els treballs de col·laboració que desenvolupà junt amb José Antonio Labordeta. La inquietud de tots dos per descobrir camins nous els portà a fondre la poesia, el grafisme i la pintura, a més de presentar interessants propostes” que tingueren reconeixement molt gran. Respecte a aquest punt, el d’unir dues bandes artístiques o bé dels camps de la bellesa (com ara, la literatura i la pintura), em cridà l’atenció, des de molt prompte, el fet que, en molts retrats fets amb llapis, hi hagués escrits per part de Fernando Peiró.

En aquesta entrada biogràfica, veiem que, “En el 2005, Benicarló l’acollí com a Fill Adoptiu, després de tota una vida desenvolupada en la ciutat en què havia viscut tots aquests anys”.

Ara bé, una manera molt bona de veure què representava per a Fernando Peiró Coronado la creativitat, la vida, són unes paraules seues que figuren en l’article sobre la seua vida (en què hi ha part del text original, en foto, i la transcripció):

“¿Y por qué no este momento?

Ahora mismo estoy viendo desde mi atalaya un hombre vestido de oscuro, en medio de un campo verde. En el fondo sobre él está el mar y el cielo. Sólo se interpone entre nosotros el transparente cristal de la ventana de mi estudio.

En mi estudio hay una puerta que da a la calle y aquí arriba una ventana que me llena los ojos sí, de hombres pequeños que me caben dentro; de verdes; de amarillos; de ocres; de sienas; de violetas; de blancos, de blancos amarillentos; de recuerdos…

Idas y venidas tentando en el vacío auscultando el sonido, la forma y todo oscuro ¡ja, ja, ja!

Pero uno se obsesiona en ser mago ¡ja ja ja ja! -lo desconocido en el soporte blanco-virgen- y galopo el viento, ingrávido[2], lleno de ecos hasta el resquicio de luz. ¡ya está, ya está! que bien. Esto era ayer -vanidoso guiñapo de mago- ja ja ja ja ja… pero nuevamente galopo el viento, ingrávido, lleno de ecos auscultando el sonido, la forma, preguntando.

 

Fernando Peiró – Abril 1975”.

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Biografia” (http://peirocoronado.com/biografia), “Pascual Patuel” (http://peirocoronado.com/pascual-patuel) i “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), entrades en la web “Peiró Coronado”, que porta la seua filla Mamen Peiró i la del nebot . Traduïm el text de les diferents entrades llevat d’unes paraules que escrigué ell en 1975. Agraesc la col·laboració i la generositat de Mamen Peiró i la del nebot Joan Peiró Ferrer.

[2] Lleuger.