Gerard Mas Pujolras, un artista amb humor irònic i en nexe amb la terra.

El 2 de març del 2024, en què demaní en Facebook i per telèfon quins havien sigut els millors consells que els havien donat les àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, una de les persones que ens respongué, Fina Pujolras, en plasmà el seu i, tot seguit, li comentí “Quant als xics, cap al 2005, comentí als meus pares que, de xiquet, ja em fiava més de les dones (de les xiques), perquè els hòmens solien ser més animals”.

Llavors, Fina Pujolras ens escrigué:

“-Això és més comú del que sembla.

Jo he fet de mestra quaranta-cinc anys i ho he vist molt. Els nois més intel·lectuals i/o artistes, quan són petits, no se senten compresos pels altres nois, sovint esbojarrats. En canvi, les converses amb les nenes els resulten més interessants.

A continuació, li plasmí que “Ma mare diu que, de xiquet, ja era curiós (fet que ara relacione amb la creativitat i amb el gust per l’estudi i per aprendre amb moltes persones, sobretot, amb les velles, amb els xiquets i amb les de bon cor) i destaca que les xiques de l’escola de monges a què aní fins als sis anys, remarcaven el caràcter amable.

Quant a mon pare, que jo era un xiquet atrevit”. L’endemà, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, ma mare m’afegí que, quan en tenia més de sis, també: “I, en l’escola, també. Agustina [una xica uns anys més gran] et tocava a casa. Feies molta més lliga amb les xiques que amb els xics”. En línia amb aquestes paraules, li posàrem dues fotos de quan jo tenia quatre anys i quinze dies i, sense ajuda, creuava la barra de dalt d’una gronxadora que hi havia en l’esmentada escola.

Fina Pujolras derivà el tema cap a la creativitat en nexe amb l’art. I fou, aleshores, quan trobàrem (com també, un poc després, l’escultor Gerard Mas Pujolras):
“-El meu fill, de petit, era més amic de les nenes de la seva classe que no pas dels vailets, que n’hi havia uns quants, de tremendos. Li agradava molt escriure, tocar la guitarra i fer manualitats. Avui en dia és un escultor d’èxit (Gerard Mas) i té molts amics i amigues.

Si, de petit, ets un noi no ‘futbolero’, sembles un ‘bitxo raro’”.

Empiulant amb el tema de les relacions amb les xiques i, fins i tot, amb lo que es sol considerar femení i que, en més d’una rondalla, podem veure que apareix la figura de l’home, li vaig adduir que, “A mi, fins als deu anys, jugar amb una cuina. Ma mare em feia costat” i Fina Pujolras ens adduí “El meu fill, igual” i li comentí “Interessant”…, entre d’altres coses, perquè copsàrem que reflectia educació matriarcal.

En acabant, la dona ens posà unes paraules que podem captar en llibres i en articles sobre creativitat: “Jo penso que la gent creativa, amb un ric món interior, ja esteu bé amb vosaltres mateixos i, potser, no teniu necessitat d’estar a totes hores amb gent que es mou molt (a vegades, per fer ben poc)”.

Més avant, li diguérem que, cap a finals del 2020, havia conegut el pintor Miquel Torner de Semir i també el 2 de març del 2024 poguí llegir i consultar uns articles en Internet relacionats amb l’escultor Gerard Mas.

L’endemà, el 3 de març del 2024, li enviàrem un correu electrònic en què li déiem “trobe que sou una persona (i un artista) valent, que uniu lo tradicional i el sentit de l’humor (part essencial per a la creativitat, això sí, sense tractar de ferir)”. Així, enllaça lo que podria ser la formalitat, amb eixa miqueta d’humor irònic que permet somriure, àdhuc, a persones de més de huitanta anys, ja que, en el fons, l’artista reflecteix que encara conserva una part de la seua infantesa: lo creatiu i la bonesa.

Prosseguint amb l’art matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’escultura, poguérem llegir l’article “Gerard Mas, con nuevos ojos” (https://www.tendenciasdelarte.com/gerard-mas-diciembre-2019), publicat en la web “Tendencias del Mercado del Arte”, que diu que “l’obra de Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1976) es mou entre lo clàssic i lo modern, lo sagrat i lo profà, sovint irreverent i, enmig de lo bell i lde lo sinistre. Mirant el passat del present estant”.
A més, s’indica que, en el temps del gòtic (sobretot, en els segles XIV i XV), “hi havia un petit espai de llibertat en què l’escultor podia soltar-se i, després, desaparegué. I, en el gòtic tardà, àdhuc, en les esglésies, hi ha capitells amb imàtgens molt prosaiques… Això m’agrada molt. A banda, també soc fill del meu temps i, en l’art del segle XX, sempre m’he fixat en el dadaisme (…) Dadà m’atrau pel seu esperit burlesc, pel fet de generar qüestions i de no donar cap sentència estètica sobre res”.

Cal dir que Gerard Mas exposa unes paraules en nexe amb el matriarcalisme: “hi ha hagut una generació d’artistes que pensaven que (…) difonent la seua forma d’entendre l’art, canviaria el món. Aquesta ingenuïtat em fascina. Crec que els artistes caldria que fóssem conscients que som uns menestrals, que som una peça més del món i que oferim la nostra petita visió particular i la nostra manera d’entendre’l i, si a algú li serveix, que ho aprofite. Crec que, sense tractar grans temes de la humanitat, enfocant el món de més baix estant, (…) es pot aplegar a lo més pregó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.