Arxiu d'etiquetes: Festa dels Nicolauets

Festa dels “Nicolauets”, infantesa, poesia popular i esperit de barri

General, , , ,

Uns altres versos en aquesta web sobre Castalla, en relació amb els Nicolauets, i que trobà Mª Luisa Torro Corbí entre material del segle XIX, diuen així:

“De orden del senyor Alcalde, es fa saber:
a tots els veïns, jóvens i vells, casats i fadrins,
viudos i viudes, torts i seguits,
coixos i mancos, bons i roïns.
Com tots mosatros, (mo)s ham reunit
i, estant conformes, ham decidit
lo que, en el bando, anem a dir:
¿esteu conformes? Conformes, sí. Según
costum tradicional,
que ací, en Castalla, ham observat,
demà, que és dia Sant Nicolau,
tots eixirem al camp armats
i, a tots els bitxos que ixquen del pas

per estar fora del seu corral,
a garrotades, l’ham de matar
sense que es valga la caritat,
per més que, als amos, els pegue mal.
De consiguient, estem al cas

i tots doneu-vos per avisats:
pavos, gallines, xiquet o gran,
pollastre o pato, ganso o pardal,
tot lo que siga bo
de menja, córrega o vole,
l’ham de matar com fora
estiga del seu corral.
No vinguen, luego, a remolar,
perquè ham de prendre tot el treball,
quan això és la festa que els escolans,
al seu patró, fan tots els anys.
Ánimo, pues, compañeros,
lo mateix grans que xiquets,
acudim de bon matí sense
tindre por al fred,
armats de bastons i vergues,
graneres o altre instrument
per eixir en so de guerra
cap a llevant o ponent
a fer una gran matança

de tots els animalets que, per descuit
dels amos, estiguen en el carrer.
Que, després, plena l’alforja
de tot lo que arreplegem, farem
una i gran bona olla
i junts mos la menjarem.
Ara demaneu-li, al sant,
que profit mos faça. Amén”.

 

Com podem capir, en aquesta composició, hi ha versos en què es fa un avís als veïns de la vila: que l’endemà, dia de Sant Nicolau, hi hauria certs drets per als xiquets i per als qui es volguessen fer amb animals que fossen en el carrer. A més, addueix que la festa és la dels escolans (lo que ara diríem escolars i estudiants).

Ben mirat, tot i el pas de tradicions administratives a terres valencianes, veiem que s’han reunit el batle i els altres càrrecs polítics de Castalla (lo que, en moltes rondalles mallorquines, posa “tiraren junta”), un detall que empiula amb el costumari matriarcal.

A banda, l’esperit de barri torna a aparéixer: entre tots, faran una menja col·lectiva i se la menjaran.

Afegirem que, com indica l’autora de la crònica de Castalla, els xiquets, eixe dia tenien poder per a fer-se amb els animals. I, com posa José Luis Bernabeu Rico en el seu llibre “Los límites simbólicos” (i que és plasmat en l’entrada), “La festa que se celebra el 5 de desembre té les característiques de les festes dels adults, com és el relaxament dels costums i la permissivitat en els actes infantils, fet que explica la prevenció que, en el ban, es fa als veïns” de la vila.

Una altra entrada amb informació sucosa sobre la festa que tractem és “Nicolaus i Llucietes” (http://coneixmediona.blogspot.com/2012/12/nicolaus-i-llucietes.html), en el blog “Coneix Mediona”, en què, a més d’escriure molts versos, es fa un comentari sobre aquesta festa en Catalunya, principalment, en Mediona, una vila de la comarca de l’Alt Penedès:

“’Nicolau panxeta i Nicolau panxau,

s’ha trencat la llàntia amb un cop de clau.

 

Panses i figues,

nous i olives,

tot el que ens doneu,

la cistella ens omplireu.

 

Nicolau Sant Pere, Nicolau Sant Pau,

s’ha trencat la llança amb un cop de clau.

 

Si voleu que en cantem més,

porteu figues, porteu figues.

Si voleu que en cantem més,

porteu figues i calés’.



A Sant Pere Sacarrera, cantaven una variant:
‘Que veniu de Roma,

que en porteu corona.

Sant Nicolau!

Bisbe de pau!’.

 

(…) Arreu de Catalunya, especialment, a molts pobles de Lleida, de l’Anoia i del Penedès, el 6 de desembre se celebra la Diada de Sant Nicolau amb captiris o amb captes realitzades pels infants, anomenats popularment ‘Nicolaus’, ‘Nicolauets’. Acompanyats pels seus professors i per familiars, les nenes i els nens recorren les masies i les botigues i cases del poble cantant cançons tradicionals.

Amb tot el que els donen (dolços, begudes, fruites, fruita seca i els diners que arrepleguen), fan un gran àpat.

Prop de Mediona, també mantenen la celebració a Vilobí, a Sant Pere de Riudebitlles, a Fontrubí, a Piera, a Hostalets de Pierola i a Masquefa”.  

Agraesc la col·loboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festa dels “Nicolauets”, infantesa i esperit de barri

General, , , ,

Una altra festa, pròxima a l’hivern i que figura en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales, és la “Festa dels ‘Nicolauets’”, la qual se celebra en desembre i que, en escriure per primera vegada sobre aquestes línies, en el 2025, encara es conservava en algunes viles del País Valencià i, si més no, de Catalunya. Nogensmenys, l’arqueòleg valencià i autor de l’obra (publicada en 1932) indica que, en Bèlgida (la Vall d’Albaida), “va estar suprimida fa més de cinquanta anys i agraïm la memòria dels pocs ancians que encara viuen en la vila (…). Esdevenia el deu de desembre i consistia en una festa cívico-religiosa que, de la mateixa forma, se celebrava  anualment en honor dels xiquets de l’escola” (p. 159). Ens trobem davant un acte en què molts dels principals protagonistes són els xiquets.

A mitjan exposició, l’autor belgidà posa uns versos que diuen

“PREGÓ

 

Oiguen, veïns,

casats i fadrins,

vells i velles,

obriu les orelles,

que va a fer-se una matança

amb gran confiança

del pobre gall,

que va amb treball

de la gallina

de la veïna.

Correrem molins i valls,

matarem polles i galls,

(en)s els endurem a la nostra escola

i els guisarem en una cassola”.

 

Ja quasi tancant l’escrit, afig uns mots que tenen a veure amb uns altres, semblants, que plasmaren folkloristes valencians nascuts en el mateixa època (Francesc Martínez i Martínez) o a primeria del segon terç del segle XIX (Joaquín Martí Gadea): “en el trajecte, cantaven a l’uníson curiosísssims versos valencians que ens sap greu que no s’hagen conservat en la memòria” (pp. 161), en bona mesura, a causa de la política lingüística de l’Església valenciana.

Altrament, trau unes paraules que enllacen amb la fecundació, la qual resta a pocs dies (i, més encara, en el mes de desembre, el qual simbolitza la sembra): “L’ou se soterrava en un muntonet de segó i els xiquets procedien a trencar-lo de la mateixa manera que la indicada per a la matança del gall, encara que reemplaçant el sabre per una vara. La vesprada concloïa dedicant-se els xiquets a jocs de la seua classe.

La ‘festa dels nicolauets’ es va substituir per un berenar a l’aire lliure; cada xiquet hi portava, pel seu compte, una cassoleta d’arròs al forn que, sota les órdens del mestre, menjaven junts en una caseta. Les xiquetes encara solen celebrar la festa de Santa Teresa (15 d’octubre) en aquesta forma, tot i que, per als xiquets, la darrera vegada fou en l’any 1878”.

Ara bé: l’entrada “Els Nicolauets” (https://castallaenelrecord.es/els-nicolauets), publicada per un valencià de Castalla el  1r desembre del 2008 en la web “Castalla en el record”, en haver fet ús del llibre “Crònica de Castalla”, de Mª Luisa Torro Corbí, va acompanyada, per exemple, de molts versos (ací, amb lleugers retocs) que, de pas, ens permeten capir l’esperit de l’època. Així, l’autora de la crònica indica que, “El dia 5 de desembre, vespra de Sant Nicolau de Bari, a poqueta nit, el pregoner anava per tota la vila pregonant aquest ban:

Senyors advocats, fadrins i casats,
vells i velles: obriu les orelles
que el pobre gall està en treball
i la gallina de la veïna que
va pondre vint-i-quatre ous en aquell dijous.
Enviaren carta a València
i han portat resposta:
‘Tota gallina fora de porta, que
no tinga plet després de morta”’.

 

Per consegüent, en aquesta dicta, potser dels anys setanta del segle XX, tot i que els xiquets juguen un paper molt important, els actes eren oberts a qualsevol persona i molts dels veïns hi participaven. Com a anècdota, el gall és pobre (o, si no, és el malaurat de la composició); en canvi, la gallina (dona) és molt fèrtil (molt més sortosa que el pollastre).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.