Arxiu d'etiquetes: fades

El sentiment de pertinença a la terra, geografia catalana, fades i aus

Continuant amb el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, altra vegada, apareix literatura matriarcal (mitjançant trets geogràfics i simbolisme), la mare i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra i detalls que enllacen amb rondalles en què uns quants germans, en l’adolescència, acorden fer via per camins diferents i, un any després, trobar-se o, com ara, tornar a la casa pairal. Així, en el poema “Lo Ter i lo Freser”, sobre dos rius catalans, diu que

“Lo Ter i lo Freser una aspra serra

      tingueren per bressol,

bessons que vegé nàixer de la terra

      la llum del mateix sol”.

 

És a dir, els fills (els dos rius) naixen de la terra, la qual és més activa que el símbol masculí (ací, el sol), com en les cultures matriarcalistes. A banda, com, en el cas dels Sants de la Pedra, també en la tradició catalana, vinculats amb el Pirineu (quasi sempre, amb la comarca del Vallespir), són dos germans i, a més, bessons. Ara bé, els dos rius, a diferència d’Abdó i de Senent, no aniran junts… en un primer moment:

 

“-Si vinguesses amb mi, com jugaríem

-digué lo riu Freser a son germà-

amb les perles i flors que trobaríem

tot rossolant del Pirineu al pla”.

 

Com podem veure, l’escriptor Jacint Verdaguer enllaça els dos rius (ací, amb noms masculins) amb la jovenesa i amb la proposta de festejar (en nexe amb noms femenins, ací, les perles i les flors).

Més avant, Freser proposa a Ter que cadascú faça el seu camí i, posteriorment, coincidir. El riu Freser, que era lleuger,

 

“Per la balma passant de les Donzelles,

        no escolta el càntic dolç

amb què responen les aloges belles

        als tords i rossinyols.

 

Les fades eren d’eixa vall mestresses,

tan sols d’elles i d’ells s’oïa el cant;

encara no hi cantaven abadesses

en lo vell monestir de Sant Joan”.

 

Per consegüent, copsem que les aloges (o siga, les fades, ací, igualment, les dones) eren les mestresses de la vall (tenien la darrera paraula), cantaven (com també alguns ocells) i encara no hi estaven abadesses. En altres paraules, podríem pensar que, en l’època en què s’escrigué el poema, Jacint Verdaguer captava que el paganisme perdurava en el Pirineu català, més enllà de lo que pogués semblar d’acord, per exemple, amb la legislació (la gran majoria, procedent de dictats de Castella, un fet que, poquíssimes vegades, es comenta en estudis sobre el matriarcalisme en la península Ibèrica dels segles XV en avant, com hem pogut constatar, ni en recerques sobre l’ensenyament en temps de la Segona República o abans).

Ben avançat l’escrit, el poeta català connecta el riu Freser (el primer que ha eixit) amb el tema de la maternitat i amb detalls femenins:

 

“s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts i rius lletosos,

argent que el sol d’estiu barreja amb or”

 

La parella argent (dona) i or (home), fred (hivern) i sol (estiu) podria evocar-nos el títol de la rondalla mallorquina “La filla del sol i de la lluna”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en el Tom II, tot i que trau més detalls relatius a la dona que a lo viril: fred (hivern), fonts, rius i llet, a què, posteriorment, s’uniran l’ombra on el germà Freser s’acostarà a festejar amb les flors (sexualitat matriarcal i en zona obaga):

 

“(…) llarga estona enamorat se queda

           les flors a festejar”

 

i, igualment, amb les pastores de la vall de Ribes.

Ara bé, en Ripoll, Ter veu el riu Freser, però ell prossegueix i capta les boscúries (món rural), les flors, la mar i la pluja (“llàgrimes del cel”).

Com podem veure, no es tracta d’un poema patriòtic, ni celestial, ni místic que enllaça amb Catalunya, sinó, més d’una vegada, amb lo que solem dir petits detalls de la vida, eixos que, units (com ho faran els dos rius germans) generaran un conjunt més gran (en el text, la mar Mediterrània). Així, en aplegar a la mar, el riu Ter

 

“digué: -Si jo hagués vist eixes vorades

quan ahir davallava d’Ull-de-Ter,

s’hi haurien adormides mes onades,

i eix riu s’hauria anomenat Freser”.

 

I el Freser hauria sigut el més llarg dels dos i s’hauria trobat amb el pèlag.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)