Prosseguint amb aquest sentiment, en l’entrevista “Josep Guzmán: ‘Conèixer la història local genera sentiment de pertinença’” (https://zona-sec.cat/2024/04/02/josep-guzman-coneixer-la-historia-local-genera-sentiment-de-pertinenca), publicada en la web “Zona-Sec”, i a què un antivirus Kaspersky que no teníem activat privava l’accés el 8 de setembre del 2024, l’historiador Josep Guzmán, u dels impulsors del “Centre de Recerca Històrica del Poble-Sec”, comenta que la Història que havien transmés en l’ensenyament primari espanyol (sota la llei de l’EGB, de 1970), era prou, però ell afig que “no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: ‘Nosaltres fem la petita història’. Ell em va respondre: ‘Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble’. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, (…) persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs”.

En relació amb aquestes paraules de Josep Fontana, en el 2024, recordí que, a setze anys (curs 1987/1988), en la primera classe d’”Història”, la mestra ens repartí un poema en què es reflectia que, les grans fites que eixien en molts llibres, eren resultat de la suma de xicotets detalls de moltes persones. Un fet semblant, com ara, a quan veiem els castellers en bona part de Catalunya o, si som en el País Valencià, per exemple, durant la celebració d’una marededéu trobada (com ara, en Algemesí, una població de la Ribera Alta, el 8 de setembre). Sobre la història dels personatges a què fa al·lusió aquest historiador, direm que, en el primer quart del segle XXI, encara predominava en els grups feministes antipatriarcals, quasi trenta anys després que et parlassen en Magisteri sobre aquesta línia de presentar la Història: la positivista (la Història, en aparença, objectiva i, més bé, centrada en els emperadors, en reis, en guerres, en grans monuments…). Per cert, la possibilitat d’estudiar Magisteri amb l’especialitat Humanes fou eliminada en temps dels socialistes espanyols (PSOE, 1982-1995), no de la dreta (PP, 1995-2004).

Més avant, quan la jornalista li demana sobre un fet històric que moltes persones del barri no sàpien, Josep Guzmán, entre d’altres coses, respon “Per a mi, es molt important que, quan, a una persona nouvinguda, li expliques la història d’aquí, li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘Això, a la meva terra, encara passa’. Genera sentiment de pertinença i això és molt positiu”. Un fet semblant esdevé quan copsem que, per exemple, hi ha trets comuns entre cultures matriarcalistes d’altres indrets de la Terra i la cultura catalana i, a més, en molts temes: no sols captem més trets forasters, sinó que, en comentar-los a altres persones i, de pas, fer-los qüestions que hi tenen a veure, sovint, et responen que sí, que també ho han conegut, que això era un fet en la família o bé en el poble (o en el barri) on vivien…

Un altre punt interessant és quan Josep Guzman, al capdavall, trau unes paraules molt sucoses, que, cap al 2006, ja em digueren algunes persones i que, en fer recerca i, a banda, possibilitar l’accés a ella, mitjançant Internet, ho evoquem: que escriguéssem en un diari (en aquest cas, en una web), per a que les generacions de l’esdevenidor poguessen conéixer el present que ara vivim:

“-I, per als propers 25 anys?

-Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un món digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la qual perduraran menys imatges. (…) Fes vint fotografies i, almenys, una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil…”.

Per això, aprofitem Internet i, com ara, Facebook i Twitter: per a aplanar una educació que enllaça amb lo matriarcalista i amb lo maternal.

Agraesc la generositat de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Per molts anys a totes les qui hui celebren la festivitat d’alguna marededéu trobada, les quals tenen molt a veure amb el matriarcalisme.

En Alaquàs, el poble on visc, de l’Horta de València, hui n’és la de la Mare de Déu de l’Olivar. En una de les entrades de setembre del 2023, hi ha una llegenda que em narrà ma mare i que hi té a veure: https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia.

Finalment, vos diré que ahir, 7 de setembre del 2024, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, “A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet.

La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l’ermita al lloc on la van trobar”.