Arxiu d'etiquetes: “Els pagesos” (Josep Pla)

El matriarcalisme, el realisme dels pagesos i el tema de la mort

General, , , , , , ,

Després de tractar sobre els trets matriarcalistes que copsàvem en el pagès Ramon Gel, passarem a l’entrada “Els pagesos de Josep Pla” (https://ramonbassas.blogspot.com/2020/10/els-pagesos-de-josep-pla.html), publicada en octubre del 2020 en “El bloc d’en Ramon Bassas”, amb comentaris de Josep Pla (1897-1981) fets en la seua obra “Els pagesos”, editada en Barcelona en 1975. Així, l’escriptor empordanés plasmà que “’El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontenten amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. (…). S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros… S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera’ (pp. 27-28)”. Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, quan les afegíem a l’estudi, continuaven essent una realitat que es podia percebre i, així, véiem que les persones que millor vivien dia rere dia eren les que tocaven els peus en terra, com moltíssimes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un altre tema que trau Josep Pla i que enllaça amb lo matriarcalista és escoltar, el qual figura en moltes rondalles tradicionals. Ell considera  que, “’Per aprendre alguna cosa s’ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques’ (p. 31). Recordarem que la tendència al fanatisme i a l’integrisme són germanes de la cultura patriarcal (per mitjà de lo políticament correcte i del “buenrollismo”).

Un altre paràgraf interessant és quan l’escriptor posa detalls que van molt associats al matriarcalisme en els catalanoparlants i, com ara, amb la tradició i amb el tema de contribuir a la comunitat i amb el de la faena: “’En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L’anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: ‘Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s’enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat…’” (p. 86).

En la mateixa entrada de Ramon Bassas, també ens addueix frases molt sucoses en nexe amb els llauradors i amb els hortolans, les quals coincideixen amb fonts (àdhuc, comentaris) sobre la tradició cultural en terres catalanoparlants: “’[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s’amaga una trampa. En tots els ordres de la vida, la humanitat d’avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d’una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat’ (p. 135-136)”. Quant a la frase “Lo que no pot ser, no pot ser”, diré que, més d’una vegada, l’he oïda a valencians de l’Horta de València nascuts abans de 1950 i que toquen els peus en terra.

Cal dir que, en l’entrada “Els pagesos de Josep Pla”, Ramon Bassas també exposa el tema de la mort, la qual, en la cultura matriarcalista, és acollida de manera tranquil·la (com escriu Bartomeu Mestre i Sureda en un article sobre “las saetas” durant la Setmana Santa, festa aliena a la cultura matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, potser per una mena d’exotisme, es promovia en algunes poblacions catalanoparlants) i no és tema tabú: “’Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s’ha de fer, però que interessa l’interessat d’una manera exclusiva. Se’n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim’ (p. 157)”. Això explica que els Pobles matriarcalistes vegen la vida com un canvi d’estacions i, per eixe motiu, celebren rituals de pas.

A més, Josep Pla també demanà:

“’—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se’n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S’hi ha d’estar massa estona, i això els fa perdre una mica’ (p. 157)”.

És un tema en què, quan accedírem a aquest escrit, a penes havíem entrat, però que sí que teníem previst afegir-lo a la recerca.

Finalment, direm que, en més d’una rondalla en què apareix la figura del pastor (patriarcal), li fa por la nit i la foscor. Ara bé, en les cultures matriarcals, les vinculen amb lo maternal, amb la dona, amb lo femení i són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Josep Pla, la família, la pagesia i el matriarcalisme

General, , , , , , , , , ,

 

El 23 de març del 2021, mentres cercava en Internet, sobre la pagesia matriarcal, trobí una obra de l’escriptor català Josep Pla, “Els pagesos” (http://vinolas.cat/insmontsoriu/curs2018-19/gestio_admin/primer_curs/mp1_comunicacio/uf2_com_escrita/descarregues/Els_pagesos-Josep_Pla.pdf) en què, en tres moments, es parlava de matriarcalisme i,  a més, en relació amb una dita que recomana ser sempre parent de la dona i, igualment, amb el tema de la família. En el tercer, diu així: “El vell Verdera era un home de més de vuitanta anys, una reminiscència del món antic, una romanalla literalment arcaica. Serrat em parlava del seu sogre i de la seva família objectivament per donar-me a entendre com visqueren els pagesos del rodal durant segles. En el món de la pagesia s’han produït més canvis de principis de segle[1] ençà que en els últims dos mil anys. Verdera (…) era com una finestra a través de la qual véieu el món del passat. (…) A les masies, la dona és l’element bàsic. Les dones porten les masies en règim de matriarcat invisible i dissimulat. La masia que no té una dona al davant va indefectiblement a mal borràs. El pagès és un treballador de la terra. La dona sol ser el complement comercial. És molt rar que un pagès, a més de pagès, sigui comerciant. Si en el mateix home apareixen les dues qualitats, el producte és important” (p. 189).

Quant als altres passatges de l’obra “Els pagesos” en què es fa referencia al matriarcalisme, en el primer, diu “En dia de mercat, contemplo una família pagesa sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o sigui de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina” (p. 105).

Unes planes després, Josep Pla, parlant de pagesos i mariners, exposa trets que, àdhuc, coincideixen amb els que plasma Jaume Vicens Vives (en relació amb la Catalunya pagesa i amb la Catalunya del litoral, la més pròxima a la mar), en la seua obra “Notícia de Catalunya”[2] (pp. 27-29). De fet, Jaume Vicens Vives comenta que, així com en la muntanya s’havia format “l’esperit feiner, el seny, el sentit de continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social” (p. 27), “La gent de la costa és oberta, amiga de novetats, espavilada, sorneguera, sentimental, lliure, difícil de sotmetre’s a una disciplina” (p. 28),  Doncs bé, Josep Pla escriu que “Els seus interiors són més nets i ordenats. Compareu les criatures dels pagesos amb les dels pescadors; tot el que tenen les primeres d’emmurriades, silencioses i esquerpes ho tenen les altres de sociables, enjogassades i vives. Hi ha sempre pageses magnífiques; prudents, ordenades, previsores, cautes, de mirada llarga, àmplia i claríssima. En moltes de les masies del país impera un matriarcat fort i positiu” (p. 118).

I, en un altra font, el llibre “El receptari de l’Elvira ‘Correu’. La cuina d’una família del 1900 a Palafrugell” [3](https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/el-receptari-de-elvira-correu), edició a cura de Carme Bonal i Bastons, editat per “Arxiu Municipal de Palafrugell” amb la col·laboració de la Diputació de Girona, podem llegir que “La petita Elvira i els seus germans havien viscut dins del matriarcat familiar encarnat per l’àvia Esperança i la mare Rita” (p. 29).

Un altre article interessant, que plasma, en poques línies, el matriarcalisme en la família catalanoparlant, és “Caterina Albert, darrere la careta de Víctor Català” (https://ducros.cat/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221) [2] de Francesca Bartina i publicat en la web del “Corpus Literari Ciutat de Barcelona”[5], quan diu que Caterina Albert “Tenia la consciència d’haver crescut en un matriarcat i dispensava una autèntica veneració per la mare i l’àvia. Del pare, Lluís Albert i Paradeda, advocat i diputat republicà, en va heretar el catalanisme. De la mare, Dolors Paradís i Farrés, en va aprendre la sensibilitat artística. De l’àvia, Caterina Farrés i Sureda, el gust per la llengua viva, per les històries intenses de la pagesia i l’interés pel folklore”.

En línia amb el receptari d’Elvira “Correu”  i amb la família Caterina Albert (sobretot, per en la influència de sa mare i de la seua àvia), en l’article “Llaurar la pàgina” (https://lalectora.cat/2020/12/15/llaurar-la-pagina), d’Artur Garcia Fuster, sobre obres de l’escriptora Mercè Ibarz, i publicat en la revista “La Lectora”, inclou unes quantes paraules en relació amb lo que suposà la introducció del cine[6] i, posteriorment, de la televisió: “Tot un món de canvis que afecten, és clar, l’estructura familiar i, de retruc, una de les qüestions que més han interessat Ibarz al llarg de la seva trajectòria: el paper de les dones. Ibarz descriu com l’arribada d’aquests elements distorsionadors minva la influència d’àvies, de mares o de sogres en societats petites considerades fins aleshores com a matriarcals. Les parcel·les de poder, fins aleshores, molt definides –simplificant molt: l’home llaura i la dona recull i organitza- canvien amb el pas dels anys” i, més avant, diu que “La memòria familiar, però, la continuen servant les figures femenines, com la de la seva mare (Quima) o la tieta, autèntiques transmissores de llegat casolà”, detall que concorda amb altres recopilacions per al punt sobre la transmissió del saber, en què parteix, sobretot (i molt), de la dona, sia la mare, sia l’àvia (o padrina).

 

Notes: El llibre de Josep Pla es pot consultar en Google per mitjà de l’enllaç que hem escrit.

[1] Es refereix al segle XX.

[2] Publicat per Editorial Vicens Vives/labutxaca, en el 2013.

[3] Des d’aquest enllaç, es pot accedir a la versió en pdf que es troba en la mateixa pantalla.

[4] Víctor Català fou el pseudònim literari que adoptà, des de molt prompte, Caterina Albert i Paradís (l’Escala,  1969-1966), una escriptora catalana com també pintora, escultora i dibuixant.

[5] En aquesta entrada, s’indica que es tracta d’un “Article publicat al diari Avui el 16/11/06 per Francesca Bartrina”.

[6] Parla del cine “Cinema Paradiso”, de la Franja d’Aragó. Cal tenir present que Marcè Ibarz Ibarz nasqué en Saidí, una població de la comarca del Baix Cinca, en 1954.