El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Patria, Fides, Amor” de Wenceslao Querol Campos (1837-1889).

Continuant amb el sentiment, en l’entrada “Poesía en català” (https://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=PATRIA,%20FIDES,%20AMOR&poeta=Querol%20Campos%20,%20Vicente%20Wenceslao), de la web “Poetes”, hi ha un poema d’aquest escriptor valencià, amb uns versos que, amb lleugers retocs, diuen així:
“D’un plec d’eixes muntanyes, d’un dels casals que els roures
volten en les garrigues dels Pirineus veïns,
sis segles fa, els meus avis, durs fills de l’aspra serra,
sortiren quan En Jaume alçà el penó de guerra,
esglai dels sarraïns.

I, al davallar dels cingles vers les flairoses planes,
per l’or del sol canviant-ne l’argent pur de les neus,
l’escalf sant de la pàtria duien al cor mos avis,
los lais d’amor dels poetes catalans en los llavis
i, en los escuts, les creus.

Jo, que una breu estona vinc a seure a esta antiga,
sagrada llar, on crema lo foc de l’avior,
com els soldats d’En Jaume, nét d’ells i germà vostre,
los tres mots per divisa encara amb orgull porte
de Pàtria, Fe i Amor”.

Com podem veure, en primer lloc, vincula la història (simbolitzada pels avantpassats que baixaren, sobretot, de Catalunya, i pels seus avis) amb la llengua que més estimen els poetes catalans i que, per això, duen en els llavis.

Tot seguit, exposa versos en nexe amb la població on ha nascut, una manera més de reflectir la seua prioritat per la terra i, àdhuc, inclou els musulmans (en el text, els àrabs):

“Fill sóc de la joiosa vila que, al sol, escampa
tot temps, de fresques roses brodat, son mantell verd,
la coronada amb pàmpols i fruits que la llum dora[1],
la que la seda fila, la que remembra i plora
l’alarb[2] en lo desert”.

Nogensmenys, va més lluny de la vila i addueix punts geogràfics del País Valencià junt amb personatges de la noblesa i de la història:

“Fill sóc de la que guaiten com dos gegants, captiva,
d’un cap Penyagolosa, de l’altre cap Montgó;
de la que, en l’aigua, juga, de la que fon per bella
dues voltes desposada amb lo Cid de Castella
i amb Jaume d’Aragó”.

A més, passa a la relació entre valencians i catalans (mitjançant detalls de la ciutat de València i de la de Barcelona):
“Bé prou que n’ensomien d’aquell llarg maridatge
de tres-cents anys les glòries avui sos fills darrers;
bé prou que, amb mut coratge, veem com les gralles negres
volen pels cims on feen sols en jorns més alegres
llurs nius los esparvers.

Llavors tu, oh, Barcelona, a un temps, soldat i nàuxer[3],
l’espasa als lloms cenyida i per ceptre el trident,
per tos vaixells, vetlaves del mar blau a la vora,
junt a Montjuïc, que s’alça com una immensa prora[4]
navegant vers l’Orient.

I llavors tu, oh, València, palaus i temples gòtics
basties, i els rius fees, esclaus, empresonar
per a regar les hortes que avui són ta bellea,
i els rims de tos poetes anaves, Galatea,
cantant prop de la mar”.

A continuació, relaciona el bressol, la terra on ell ha nascut, amb la pàtria, amb la valentia i amb Sant Vicent Ferrer (el patró del País Valencià):

“L’Amor, la Fe i la Pàtria foren tres bones fades
que els bressols dels meus pares varen trenar llavors;
la Fe, amb les verdes palmes del martiri i la glòria;
la Pàtria, amb los que serva llorers eterns la història,
i, amb la murta, els Amors.

La Pàtria!… En corts o en lluites, amb sang o amb veu valenta,
contra els estranys la terra, los furs contra el dret real,
bé els defensà València, amb clar seny i amb mans fortes;
per ço, el punyal d’En Pere gravà dalt de ses portes:
‘Dues voltes lleal’.

La Fe!… De l’humil frare mestre Vicent, encara,
ressò dels antics segles, retruny l’ardenta veu
que, en lo Concili, als Papes, als Reis davant sos nobles
i, per les amples places, cridà als estols dels pobles:
‘Honra i temor a Déu!’”.

Igualment, afig la literatura valenciana del Segle d’Or (el segle XV, ací, representada pel primer escriptor que passà a fer poemes en llengua catalana, en lloc de fer-ho en occità):

“L’Amor!… L’ombra de N’Àusias, a tan bell mot, aixeca
lo front del llit de marbre, fixant los trists esguards,
i plany de nou les trobes de sa immortal ferida
ell, per qui fou la dona, entre els dols de la vida,
com un ‘lliri entre cards’”.

Finalment, encoratja, tant a Catalunya com als nous escriptors, a prosseguir en l’interés per la llengua catalana i, amb la llei de l’amor, com a pont de connexió entre valencians i catalans:

“Jovent de Catalunya, nous trobadors, del nostre
sagrat avior sigau-ne, jo us prec, custodis feels.
Si l’arbre boscà aixeca fins al cel blau les branques
on los aucells s’aturen i esclaten les flors blanques,
és que enfonsa els arrels.

Mai com avui, que Espanya obira envergonyida,
trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang,
sos fills, en lluita infame, i es veu menyspreada i sola,
mai com avui n’és digne qui el gonfanó[5] tremola
amb les barres de sang.

Mai com avui, que el dubte glaça los cors i brollen
pertot fonts d’impuresa on beu lo poble a doll,
mai com avui n’és digne qui diu l’oració tendra
i, en les desertes ares, cobert lo front de cendra,
dobla el cap i el genoll.

Mai com avui, que l’Odi esmola els ferests glavis
i ven a l’encant l’ànima sos sentiments per l’or,
mai com avui n’és digne qui l’olivera planta
i, coronat de roses, al món, trobador, canta
la dolça llei d’amor.

1872”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En l’original, en lloc de la forma “daura”.

[2] “l’àrab”.

[3] En el DCVB, figura “Nauxer” junt amb “Notxer” amb el significat de “Mariner d’alta graduació que dirigia la maniobra d’un vaixell”.

[4] En el DCVB, figura com a forma antiga de dir “Proa”.

[5] El DCVB remet a “Gamfaró” i posa que és un estendard que, en l’Edat Mitjana, s’usava com a insígnia de guerra.