Arxiu d'etiquetes: el comunitarisme

Dones que apleguen a pactes, que menen i assemblees matriarcals

General, , , , , ,

Una altra rondalla recollida per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en l’esmentat llibre, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “La guineu i el llop, fent el mort”. Un dia, la guineu i el llop s’esqueien a la vora d’una carretera i ella sent l’olor d’una galera que passava i que duia formatges.

Llavors, la rabosa es gira al company i li diu: “No hi ha més: n’ha de dur; jo bé en sento l’olor.

De seguida, és clar, com que els formatges agraden prou a l’un i a l’altra, van tractar de la manera que en podrien haver” (p. 201) i la guilla fa una proposta al llop i ell l’accepta: ella farà la morta en el camí per on circularà el carreter.

Tot seguit, després que l’home agafe la guineu i se l’emporte al carro, ella “va començar a desfer un sac i, ¡hala!, ¡hala!, formatges a terra, i el llop els recollia. Però la guineu no les tenia totes i, per això, així que va conèixer que ja n’hi havia prou per a ella, de formatge, va saltar de la galera i se’n va anar cap al llop” (p. 201).

Per tant, el narrador plasma una dona que capta més detalls que el personatge masculí (el llop), amb iniciativa i que decideix anar-se’n al company abans que l’amo de la galera sospite de res (amb reflexos).

En el passatge immediat, la guilla fa una segona proposta al llop i ell l’acull i, a banda, li demana:
“-Ja és dit, però, ¿com ho faré per a entrar a dintre de la galera?” (p. 201).

Així, altra vegada, el llop (home) és més passiu i depén de la iniciativa i de com actue la guineu (amb més espenta) i, és més: fa lo que ella li indica.

Finalment, direm que el carreter s’acosta on és l’animal i li pega moltes garrotades; i, com que el llop és tan ingenu, fins i tot, s’empassa el missatge de la dona: “Jo bé les he sofertes, tres garrotades; sempre les donen, tres, per a provar si un és mort. Si haguessis tingut paciència, jo t’asseguro que, al cap de tres, hagueres entrat a la galera i tindries formatges; ara no en podràs menjar, que jo ja m’he acabat la meva pila” (p. 202).

Un altre relat en què es plasma la candidesa i la conveniència de respondre de manera deixondida i, àdhuc, de pactar amb intenció de desfer-se de qui menteix, és “La guineu i la ruca”, arreplegada per Pau Bertran i Bros: “Abans, la guineu portava el prenyat tretze mesos; i la ruca, set setmanes; però ara és a l’inrevés, d’ençà que, un dia, la guineu va trobar la ruca i, amb bones paraules, la va enganyar:

-Ruca: ¿vols baratar de prenyat? Tu hi guanyaràs, perquè

set setmanasses

són molt llargasses,

i un any i un meset,

aviat, és passadet’

 

La ruca hi va venir bé de seguida (…), però després, trobant-se enganyada perquè el prenyat li durava molt més que abans, va reunir els seus i, tots plegats, van decidir tirar plet per a desfer el tracte” (p. 203) i encara no han aconseguit cap acord.

Al capdavall, aquesta narració també exposa l’assemblearisme en els Pobles matriarcalistes: una reunió entre hòmens i dones. En aquesta contarella, en pro de la bonesa, hi ha dos detalls que empiulen amb el matriarcalisme (l’aplec i el bon cor) i que, a més, poden evocar-nos el comunitarisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que es reuneixen en assemblees, fortes i la Inquisició

General, , , , ,

Una altra rondalla, recopilada en el mateix llibre de 1912 i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Gepeta”, la qual també figura en altres obres i amb un desenvolupament similar. El tio Gepeta era un home molt doctor i que, més d’una vegada, es ficava en bucs. “En certa ocasió, li va tocar l’aigua de nit i, quan va acabar de regar les cebes, aquella havia amistançat” (p. 163). Per tant, captem trets en línia amb lo femení i amb lo matriarcal: l’aigua, la nit, que el torn siga en plena foscor i la séquia (la qual, encara que toca els peus en terra, és receptiva i fa fluir, i en nexe amb lo terrenal).

Quan el tio Gepeta aplega a l’era del tio Narices, “es va veure que, agarrades de les mans, fent rogle, botaven un nombre gran de bruixes, cantant ‘Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis. Dilluns, dimarts i dimecres, tres; dijous, divendres i dissabte, sis’. Portat de sa afició a ficar-se en tot lo que no li importava, va dir: ‘I diumenge, set’” (p. 163). Cal dir que diumenge es celebra el dia del Senyor, de Déu, i que elles eren bruixes i, per això, no deien el nom d’aquest dia.

Llavors, totes les dones s’acosten a ell, el castiguen per la seua intromissió i l’home, “donant corda a les cames, arrancà a córrer, però no va ser tan llest que no les donara temps per a que li arrancaren la gepa i, cosa meravellosa, sense deixar-li ferida, ni més senyal que els floroncs i les blaüres” (p. 163) i un poc més. Per consegüent, les dones, més fortes, eixerides, fan com qui defén el seu terreny. Igualment, en són més que hòmens i, com sol donar-se en les dones, estaven reunides (ací, amb caire festiu).

Adduirem que, quan el tio Gepeta eixí de casa i la gent del poble veié que ell ja no tenia gepa en l’esquena i ho feien per a “donar-li l’enhorabona, li preguntaven quin miracle havia sigut aquell. Però el nostre senyor guardava el secret de por no tinguera a veure amb cert Tribunal. En tocant a aquest afer, desmentia la fama de xarrador, puix que sa boca era un cadenat” (p. 164).

Tenint present que Francesc Martínez i Martínez, el folklorista que arreplegà aquesta narració, havia nascut en 1866 i que la Inquisició (un tribunal que, des del darrer quart del segle XV, fou el braç dret dels reis de Castella i dels de la Corona Catalanoaragonesa, amb l’objectiu de fer minvar el poder de la noblesa, d’engrandir el reial i de fer fora els qui pensassen diferent o els qui portassen idees noves) havia desaparegut en 1834, podem considerar que el silenci de què parla té a veure amb aquell aparell judicial, el qual encara existia quan nasqueren els seus avis.

Ara bé, en el poble, Altea, hi havia un home, també geperut, que volia saber com se les havia enginyat el tio Gepeta i, com en altres relats, ell també diu “i diumenge, set” (p. 164). Aleshores, les bruixes fan que aquest segon home, al capdavall, “Com pogué, es desllapissà d’elles i va pegar a fugir, però no tan llest que no li plantaren la gepa de l’altre damunt de la seua” (p. 165). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Anècdota lingüística (del 6 de desembre del 2023): Hui, entre ma mare i jo, ha eixit la paraula “aïna” i li he comentat que, com ja ens digué Pere Riutort en una classe de Magisteri del curs 1992-1993, la paraula “aïna” com també “faena” són genuïnes i, igualment, anteriors a “eina” i a “feina”. 

A banda, les dues primeres, procedeixen directament de l’arrel, mentres que les altres dues són el resultat de l’evolució a partir de la llengua popular.

Aleshores, m’ha afegit que el meu avi matern (1906), nascut en Alaquàs (l’Horta de València),  emprava “aïna” i “faena” i que, en la seua família, es deia “¿Duem les aïnes?”.