Una altra narració recopilada pel folklorista de Vic en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El tarter dels menairons del Coll del Roc Picó”, en què apareixen els menairons (o minairons) i l’avi com a transmissor de la cultura tradicional (en aquest cas, a un nét): “t’explicaré una història que m’havien contat quan era petit” (p. 138).
A continuació, li diu d’on prové “aquell munt de rocs que s’estén enmig de l’obaga del bosc, entre els pins” (p. 138), és a dir, en terreny femení (la foscúria): els minairons.
En acabant, li indica que l’hereu de cal Servós de Castellàs se n’anà a casa dels seus parents acompanyat d’un mosso i que, quan tornaven, digué al xicot que li portàs l’abrigall, ja que, “a la butxaca de la pitrera, hi tenia guardat el canut dels Minairons i, sense aquell canutet, no podia pas anar enlloc” (p. 139). Així, el canut (el qual té forma cilíndrica i acaba en pla, detall que empiula amb la dona) és d’on ell trau la força per a anar avant.
Quan ja l’arreplega el noi i regressava a casa, el mosso trau el canutet. Llavors, l’obri, n’ixen els minairons i ell els ordena que amunteguen rocs. A banda, com que el jovenet ja havia sentit parlar sobre els menairons, els diu que es fiquen en el l’objecte.
Després, segueix el camí fins que troba “l’hereu del Servós assegut a la font del Servosí” (p. 141), això és, al costat d’un indret que aporta vida (la deu) i en què l’home és la part passiva.
Agregarem que, en finir el relat, Gerard Canals Puigvendrelló posa que “Els menairons, manairons o minairons són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen sovint associats a tarteres, a grans roques” (p. 143).
Una altra rondalla amb el mateix tema, i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, és “El canut dels menairons”. Una padrina (àvia) comenta a la nena dels veïns què són els minairons i com podria aconseguir-ne. Així, li diu que “Una de les maneres d’obtenir els minairons diuen que és amb una planta (…) que només floreix al punt de la mitjanit del dia de Sant Joan” (p. 145), és a dir, en un moment del dia vinculat amb lo feminal. També li addueix la segona hipòtesi: “Alguns diuen que dalt de les muntanyes, altres que al fons de coves” (p. 145). Cal dir que, en acabar aquests mots, la xiqueta no pensava en la banda superior de les muntanyes, sinó en una espluga on cercar menairons.
“Una altra de les maneres d’obtenir-los sembla que és a l’interior de certes mines o pedreres, llocs on hi hagi mena de ferro” (p. 146), d’on procediria el nom “menaires”.
Aleshores, la nina demana com havien assolit els minairons els de cal Servós (els benestants de la rodalia) i la padrina li explica la darrera hipòtesi: després de molts anys vivint en Malveí, els habitants que hi residien se’n van a Castellàs i, de pas, hi baixen l’església. Passa que, com que “van anar a càrrec dels Servós i que, en arribar als fonaments de la construcció, ells van trobar-hi una petita cova on hi havia amagada una caixa que contenia el canut dels Minairons” (p. 147), el seu nom figura en l’església com a promotors del bastiment i són rics.
Per consegüent, l’edificació, els pilars que sostenen l’església i la cova (o siga, la dona) han facilitat que fos possible el propòsit dels benestants i de la resta dels habitants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
