Enmig d’un ambient amb prou de puritanisme castellanitzador, de doble moral, de pensament políticament correcte i, per descomptat, de culte a la Il·lustració del segle XVIII però no d’interés per la memòria col·lectiva o, com ara, per la saviesa rural, hi ha persones que, no solament no rebutgen el respecte als altres, ni la germanor, ni les arrels matriarcals dels seus pares, sinó que tampoc no ho fan de les dels seus avantpassats, ni de lo vinculat a les poblacions catalanoparlants, ni a Pobles igualment matriarcals. 

En aquest sentit, hi ha, per exemple, aquest llibre, “Sexe i cultura a Mallorca: El  Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per la Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, en què lluny d’aquests actes d’abraçar la cultura castellana com a símbol d’universalitat, de modernitat, de ser més culte que el veí, de ser disciplinat, de no estar en l’obscurantisme,…  però que comporta un estil de vida més brusc, rude i de menyspreu cap a lo que no vaja en línia amb el cap de colla del partit polític de torn (siga del signe que siga), i, òbviament, cap a la dona (el famós “La maté porque era mía”, tan castellà), es plasma bona part de la realitat cultural de signe matriarcal de les Illes Balears, però sense desentendre-se’n, ni criticant-la, per exemple, amb la intenció de rebre més vots o, com ara, de tenir més seguidors en Facebook.

I és possible perquè moltes persones estem a favor d’aquesta part de la nostra memòria col·lectiva, però no puntualment, sinó dia rere dia.