Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “La somereta de Sant Josep i la Mare de Déu”. Quan “van arribar a Egipte, la Mare de Déu va dir-li, a sant Josep, que, gràcies a la somereta, havien arribat bé. Els havia portat al coll tot el temps sense queixar-se gens ni mica, i que caldria recompensar-la.
Sant Josep s’hi avé, però pregunta: ‘Què li podríem donar?’, a la qual cosa Maria va respondre-li que ho preguntés ell mateix a la somera” (p. 379). Per tant, copsem que la dona, en la família (com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, el 27 de febrer del 2007), “pondera”, o siga, que no respon a tots per igual, sinó atenent a cada u. Per això, Nostra Senyora permet que la somera comente a Sant Josep què és lo que ella considera més just. En eixe sentit, aquestes línies encaixen, com ara, amb la tendència matriarcal (com es pot veure en una entrevista a Joan Monleón i, igualment, com feien els pares d’aquest amic), per exemple, de fiar les claus al fill i que, així, ell assumesca part del paper que abans feien els pares i que, de pas, el xicot (ací, la somera) comence a empunyar les regnes de la seua vida.
A més, veiem que la dona (Nostra Senyora) tracta bé qui els ha fet la faena i, més encara, d’acord amb com ells volien. Aleshores, “Quan la somera sent la pregunta, tiba les orelles i mou la cua” (p. 379) i diu a Sant Josep:
“-Doneu-me una escriptura on hi consti que, per ordre de Jesús, els homes ens poden fer treballar, però mai pegar, ni maltractar.
Sant Josep fa l’escriptura, la qual signa com a tutor de l’infant Jesús, que encara és ben petit” (p. 379).
Per consegüent, podem dir que hi ha dos personatges que fan parella: Nostra Senyora (la mare) i el Nen Jesús (el fill). Adduirem que el paper de Sant Josep és, més bé, secundari (depén de la dona, qui li ha donat una orde i ell la compleix). A banda, l’altra dona (ací, la somereta) fa esment al fill (qui va unit a la mare, des del punt de vista etnològic) com a autoritat.
Finalment, aquest relat plasma que, en les cultures matriarcals, està ben vist que la dona estiga ben tractada. En relació amb aquest passatge final de l’acord entre tots dos, afegiré que em recordà quan els meus pares venen a ma casa i ma mare, amb bones paraules i com a matriarca, allarga el meu telèfon mòbil a mon pare (al marit) i li diu “Llig, pare”. Llavors, mon pare, amablement, l’agafa i llig.
La rondalla que ve tot seguit, “La mula i el bou de la cova”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, copsa molts trets matriarcals. “Una versió d’aquell parell d’animals que van ser presents en el naixement de l’infant Jesús, ens conta que la mula va estar amatent a escalfar amb el seu alè aquell petit i tendre infant, guardant-lo, així, del fred (…). Per premiar semblant actitud, el Jesuset li va preguntar quin premi volia per la seva bona conducta. La mula va respondre que allò que plagués més a Jesús, ella ja ho tindria per a bé” (p. 380). Per tant, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: la mula (com a senyal de maternitat), una cova (vinculat amb l’úter, amb el naixement, amb la dona), una parella d’animals que pot evocar-nos, com ara, els bessons Cautes i Cautopates (del mitraisme), el fred i l’hivern (una de les dues estacions més associades a lo femení).
En línia amb la rondalla anterior, u dels dos personatges matriarcalistes (ací, el Nen Jesús) demana què considera la mula que es mereix per part de l’Infant. Com a anècdota, diré que, en el darrer examen que ens feu Pere Riutort (oral, de l’assignatura “Valencià”, en el segon curs de Magisteri, en l’any 1992/1993), em digué que em posaria un “Notable”. Aleshores, de manera semblant a aquesta narració, em respongué: “Mira: et posaré ‘Excel·lent’. ¡No! ¡Matrícula d’honor!”. Sincerament, com la mula, amb un “Notable”, m’hauria acontentat. Personalment, li comentí “Amb un ‘Notable’, em conformaria”.
En canvi, el bou “li havia contestat que volia llaurar amb un collar d’or i argent, amb la qual cosa Jesús li va castigar la supèrbia, condemnant-lo a llaurar amb jou dur de fusta, mentre que, a la mula, gràcies a la seva bona resposta, li concedia que, d’aquell moment en endavant, llaurés amb coixí de cuir i llana, per, d’aquesta manera, no llagar-se el coll” (p. 380).
Una altra versió d’aquesta rondalla i que empiula amb lo matriarcal diu que “un del pastors que anaven a adorar l’Infant, passà pel seu darrere i la tocà amb el sarró” (p. 380). L’animal li ventà una coça. I, com que ho havia fet a un noi i Jesuset demanà al xiquet per què plorava, quan ho sabé, el Nen Jesús comentà a la mula “que el jove pastoret no l’havia tocada amb cap mala intenció, així que, com a càstig, i, per respecte als menuts (…), les mules mai tindrien descendència” (p. 380). En altres paraules, les dones (ací simbolitzades per la mula), en les cultures matriarcals, es considera que han de tractar bé els xiquets més menuts. I podríem ampliar-ho als hòmens, respecte a la resta de persones. En ambdues narracions, es plasma l’arquetip del rei.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.