Hi ha passatges de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla en què apareixen Sant Pere o bé, per exemple, Jesus i Sant Pere, i que, des de molt prompte, em recordaren les paraules de Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en què diu que, en Catalunya, històricament, tant l’Església havia contribuït al poble, com el poble a l’Església, és a dir, d’una relació que podríem dir oberta, de tu a tu i que, no debades, es plasma en rondalles en llengua catalana.
En línia amb aquestes paraules, el 26 d’octubre del 2021, en Facebook, escriguí un post en relació amb un fet que, uns dies arrere, m’havia comentat un home de més de setanta anys, catalanoparlant, a qui conec des de fa més de quinze anys.
Aquest home, per a nosaltres, Joan, em comentà que havia hagut d’anar a una comissaria a renovar el carnet. I que, uns quants funcionaris (tots ells, en castellà), li feren observacions sobre la foto (el tipus d’ulleres i el color que tenien, el cordó que emprava per a les ulleres, les celles, etc.) fins al punt que Joan hagué de fer-se’n una altra… però sense ulleres, que fa anys que en porta.
Aquesta foto, que tinguí ocasió de veure-la, mostrava, com escriguí en Facebook, “una cara d’home com si les passàs magres, que no és el seu cas”.
Doncs bé, el funcionari que donà el vist-i-plau a aquesta darrera foto, quan la veié, li digué amb solemnitat: “Ahí verán un buen español y un buen ciudadano”.
Aprofitant aquesta anècdota, en aquest post, preguntí “¿Què era lo que prioritzaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Eren molt obertes, fins i tot, als nens i als jóvens? ¿Afavorien un ambient molt creatiu o preferien la solemnitat? Gràcies. Jo, preferesc un ambient permissiu, molt obert, molt participatiu i creatiu”.
En relació amb aquestes preguntes, el 26 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, Pere Izquierdo Tugas plasmà “Eren més obertes les àvies (nascudes al 1912 i al 1917) que els pares” i, el 27 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal em comentà que “Ens hi trobem prou sovint. Veïns nostres porten vivint molts anys a casa nostra i mai han fet un petit esforç, a vegades, ni per entendre’ns.
La gent de parla catalana, en general, ha estat molt més permissiva. Potser aquest és el nostre error”.
En vincle amb les preguntes d’aquest post sobre la solemnitat, el 27 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí una entrada en què deia que, “En moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys, o, si més no, valencianes i de fa uns quaranta anys, el rei (o bé la reina, o la princesa), trien més una actitud oberta, noble, sensibilitat cap als ciutadans i, àdhuc, el servir els habitants del regne i ballar[1].
La pregunta és: ¿preferiríeu persones així, fins i tot, com a cap d’estat, o en triaríeu de les que prefereixen la solemnitat, els protocols, l’enginy, la minuciositat i l’obediència cega? Gràcies. Jo preferesc la primera opció que hem exposat”.
Abans de passar a les respostes, direm que, indistintament de comentaris relatius a si hauria d’existir la monarquia com a forma de govern, recordarem que, a primeries del segle XX, en molts estats del món, sobretot, en Europa, qui feia de cap d’Estat era un rei. Per això, en moltes rondalles apareixen reis, reines, princeses, prínceps,…
Les respostes, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 d’octubre del 2021, foren “Com a caps d’estat democràtics, evidentment, és preferible una persona empàtica” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “El cap d’estat, (…) que tingui una gran empatia per saber governar” (Montserrat Bosch Angles).
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet, contestà “La primera opció, sempre”.
Quant al tema de com actuaven els reis i, de rebot, la gran majoria dels habitants, cal recordar el refrany “Del color del Rei es tinyen els vassalls”, amb què es vol indicar que la població tendeix a imitar i a seguir les directrius i l’estil d’actuar i de viure de qui governa, començant pel del cap d’Estat. I també que, en eixe sentit, per exemple, l’historiador Jaume Vicens Vives (en 1954, en “Notícia de Catalunya”) o, com ara, David Algarra Bascón (en el 2015, en “El Comú Català”), comenten sobre el vincle estret que, històricament, hi ha hagut en Catalunya, entre l’Església i la comunitat, els habitants.
De fet, com comentí el 27 d’octubre del 2021, a ma mare, en moltes rondalles en llengua catalana, els reis, fins i tot, van als pobles, estan en contacte amb treballadors o, per exemple, es diu que un rei ha d’estar disposat a servir els habitants (com figura en la rondalla valenciana “’El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges’ (Arreplegada a Elx)”), recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: “El príncep (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).
Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En moltes rondalles apareix el ball, fins i tot, en la cort i, en una quantitat menor, el rei va de cacera junt amb altres persones pròximes.
Això ens pot dur a la idea que els catalanoparlants estem més vinculats amb la diversió amb moltes persones (lo col·lectiu) que amb les accions en què intervé material militar (la cacera, amb menor nombre de persones), de la mateixa manera que el jardí (un altre element de signe matriarcal) està present en moltes narracions, com ara, entre les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.