Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.