Una cultura matriarcal en què preval la consciència personal, en lloc de l’ortodòxia.

Quant al tema de la preferència per la consciència personal, de què parla Thomas S. Harrington, el 29 d’octubre del 2021 demanàrem en Facebook si les seues àvies (o bé les seues mares), nascudes abans de 1920, “preferien la consciència personal o l’obediència a ortodòxies (pensaments rectes) molt estesos”. Eixe dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal plasmà “Les meves àvies tenien un gran caràcter. Les dues es van quedar vídues molt joves i no estaven per romanços. Això no vol dir que el seu pensament no fos recte, propi de l’època.

Les dues van tenir quatre fills i, exceptuant la carnisseria de la guerra, van orientar els seus fills i, especialment, les seues filles, fins el moment de formar les seves famílies. De vuit,  dos es quedaren pel camí.

El camí és llarg, però, cada vegada, en som més”.

 En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 d’octubre del 2021, Francoise Ramon em comentà: “Sa meva mare, nascuda en 1901, estava educada de manera bastant severa perquè, deia, eren dones i, en aquesta època, només sabien lletar es fills de la casa”. Per intuïció, li preguntí “¿Eren de família benestant?” i em respongué “Puix sí. Ses nines estaven educades amb molta obediència i, sobretot, saber lo més important: brodar i ser ‘carinyoses’ i dolces. Lo demés, ja se’n cuidaven els pares per poder-les casar lo millor possible”, detalls que no veiem en moltes famílies rurals. Un comentari també negatiu, però en el grup “Paraules ebrenques”, fou “Doncs no” (Maria Rigot Auli).

En el grup “Dialectes”, el 29 d’octubre del 2021 ens comentaren “La meva iaia deia ‘Crec en  Déu, però no en els capellans’. En canvi, la mare se’ls creia en tot” (Maria Montserrat Morera Perramon), “La meva padrina, nascuda al 1917, crec que deia ‘L’Església és un sementer / petit que dóna bon compte: / mentres hi hagi gent ‘tonta’, / els capellans viuran bé’” (Paula Burguera Garí). Igualment, Maria Pladesala Terricabras comentà a Maria Montserrat Morera Perramon: “Les vostres mares varen créixer en la dictadura: més moral i més religió i repressió… A les nostres àvies, ja els va agafar grans”. Quant a la frase relativa a l’edat (que ja eren grans), ma mare, algunes vegades, m’ha fet comentaris en eixa línia.

El 25 de febrer del 2022 torní a plasmar en Facebook un post vinculat amb el tema de la consciència personal que fa esment Thomas S. Harrington, i , en el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens comentaren “La meva padrina va néixer al 1928. En un primer moment, sembla molt més encaminada a l’obediència ortodoxa, perquè és molt religiosa. Però, si parles més profundament, el seu discurs moral té molt més de consciència personal. La seva mare, que va morir quan jo era adolescent, es movia per la consciència personal sempre i, en tot moment, de forma molt més evident” (Marina Garcias Salvà). Un poc després d’haver arreplegat el comentari de Marina Garcias Salvà, el llisquí a ma mare i ella, per telèfon, em respongué: “Les meues àvies, les dos, eren molt retreballadores. Estaven en un món rural, però, a relació, jo crec que eren més tancats els fills que elles, perquè [elles] no tenien temps per a estar tancades.

(…) En ma casa, mon pare llegia, sentia la ràdio…, més obert a coses que no foren només el treball, la casa i els fills, etc. Es parlava de tot i tots en el mateix terreny”, tot i que, com també em digué, son pare (el meu avi matern), si bé era recte, també era obert. I, en aquest sentit, ma mare acceptava que pogués actuar d’una manera lliberal. També en plasmaren “La meva mare, obediència ortodoxa total” (Antònia Calvet).

El 25 de febrer del 2022, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Mercè Ramionet ens comentà “La meva àvia (nascuda al 1900) era una dona amb molt criteri i sentit crític sobre el món que li va tocar viure.

No era religiosa, però crec que tenia uns valors humanistes cara als altres.

Quan estava trista perquè havia perdut el marit (60 anys), jo era petita i li deia ‘Àvia, ell és al cel i ens està veient. Un dia ens trobarem…’.

Ella em contestava ‘Ui, no sé…, pobrets, els que han marxat: mai més han tornat’.

Quan jo era joveneta, li podia explicar moltes coses i sempre m’entenia”, a qui comentí que, com m’havia plasmat ma mare, les seues àvies eren més obertes que els fills.

Adduirem, en relació amb aquest tema, que, el mateix dia, en el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, Lluis Tomas Roig ens escrigué “Pel que jo sé i he viscut, en una família catalana de classe mitjana, fins als anys 70 del segle passat, el marit hi portava els diners, i la muller (la mestressa de la casa) hi aportava tota l’administració domèstica i bona part de l’educació dels fills. Ben diferent era en la societat canària, on, fins fa ben poc, el paper de la dona era de submissió absoluta i total i quedava definida per aquesta sentència: ‘Donde hay patrón, no manda marinero’”. Com veiem, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi havia repartiment de papers i, a més, la dona tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Afegirem que, el 26 de febrer del 2022 i posteriorment, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”,  Montserrat Samarra Gibert plasmà “La mare va néixer al 1925. Una família amb quatre filles. Sense masclisme. I els besavis, tampoc. Tothom amb seny i criteri propi, respecte i educació. Igualtat en tots els sentits. Molt avançats en el temps”, a qui demaní “¿I sa mare, o bé la seua àvia?”, em respongué “Totes dues!”.