L’11 de març del 2021, en la seua pàgina de Facebook “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú català”, on havíem entrat per curiositat per veure què havia escrit David Algarra, qui la porta, una persona molt oberta, em trobí amb un post en què, a més, figurava un vídeo sobre un llibre medieval, del segle XV, publicat, originàriament, en català i que, igualment, exposava una visió matriarcal de la sexualitat. Aquest fet feia possible que accedíssem a una part de la història que quasi mai havia eixit, ni havia sigut publicada i, així, hi havia continuïtat entre l’Edat Mitjana, la literatura eròtica del segle XVII (de què havíem llegit una obra), la literatura del mateix tipus (però del segle XIX i rossellonesa), el teatre matriarcalista i eròtic vinculat amb l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” i, sobretot, amb la música popular eròtica en llengua catalana que, no sols encara és viva, sinó que, a banda, figura en obres del segle XXI i que recullen la visió matriarcalista de la sexualitat, tan present en relació amb el català i, més encara, en la manera que tenen molts catalanoparlants de concebre la vida.

Aleshores, vaig saber que, en el segle XV, ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què David Algarra havia exposat un vídeo en la pàgina esmentada. Ell m’escrigué “Potser pel teu estudi t’aniria bé, per exemple, l’edició a càrrec d’Anna Alberni”, obra que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”, el qual, com podem llegir en  el llibre, “s’ha conservat en dos testimonis manuscrits copiats al segle XV” (p. 25).

A més, constituïa una obra molt oberta en el tema sexual i copsàrem que pagava la pena veure el vídeo “Speculum al foder, el olvidado Kamasutra catalán” (https://www.youtube.com/watch?V=eqRc448wkB4), publicat en “El blog de Ireneu: Memento Mori!”.

Cal dir que, moltes vegades, almenys, en el moment d’escriure aquestes línies, el 28 de juliol del 2022, ens trobem amb persones que tracten lo matriarcalista i la sexualitat des de la vessant del poder, del culte a la fama, a lo masculí, a la força, a la violència, a l’afirmació, etc., com es reflecteix en l’article “Sandra Barneda viatja a l’Empordà amb un llibre sobre el passat i la feminitat” (https://llegim.ara.cat/llegim/sandra-barneda-lemporda-passat-feminitat_1_1989951.html), publicat en el diari català “Ara” el 15 de novembre del 2014, quan l’escriptora i presentadora Sandra Barneda (nascuda en 1975) diu que “Les àvies formen un cercle màgic ancestral que les uneix emocionalment i que serveix l’autora per empènyer les dones lectores ‘a recuperar el seu poder i la seva essència femenina’”. Anem a pams: el poder agrada a lo patriarcal, fins i tot, en lo sexual.

Afegirem que, en l’article “Barneda retorna a l’Empordà en la seva segona novel·la, ‘La Terra de les Dones’” (https://www.diaridegirona.cat/cultura/2014/11/05/barneda-retorna-l-emporda-seva-49229708.html), publicat en el “Diari de Girona” en el 2014, veiem signes patriarcals: un personatge, Gala, “arriba des de Nova York a La Muga, un poble empordanès on havia nascut el seu pare, amb l’afany d’aconseguir ràpidament l’herència d’una tia àvia que desconeixia tenir i que l’ha deixat com a única hereva”. En una obra de línia matriarcalista, l’herència hauria sigut una part més de la visita a l’Empordà, no lo que la mou i, així, Gala no primaria el déu diners, tan vinculat amb el moviment il·lustrat. ¿El poder dels diners?, ¿el culte a la fama i a l’elitisme? Recordem que, més avant, llegim que, “En la novel·la fa així un gest de complicitat, va dir, a la dona ‘que recupera el seu poder, la seva essència des de la terra’, després que les dones hagin hagut d’adaptar-se als patrons masculins[1] per triomfar oblidant ‘una part salvatge molt femenina’”. Cal plasmar que, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’ [, això és, de lo femení], ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més manifest, sinó la impotència. En efecte, com indica la teoria crítica de la societat (escola de Frankfurt), l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23) i, per tant, també en cada dona.

Adduirem que el 27 de juliol del 2022 escriguí en el meu mur “Hui, des de bon matí, (…) he vist que si, per exemple, escrius en Google ‘les àvies de principis del segle XX’, el tema pren el nom com a excusa per a tractar sobre com es vivia, per exemple, en una ciutat, però no, com ara, com ho feien aquelles dones. I, a banda, no sols quant al treball i a la representació en la política i a lo que algunes persones dirien accés al poder.

¿Hi ha por a plasmar lo que, per a, més d’u, són coses de poble, de persones ignorants o poc il·lustrades? I, quan traus temes com les relacions entre els familiars i a nivell de parella, ¿hi ha poca participació perquè, a més d’u, li fa vergonya haver de reconéixer que abans hi havia més entesa entre ambdues bandes i que, com digué ma mare en l’entrevista, cada u agafava el seu paper i el desenvolupava molt bé, i s’afavoria un ambient molt obert i acollidor, però també molt semblant a moltes rondalles i en què això de la lluita pel poder no era el seu objectiu i sí, com ara, una convivència ‘amb els peus en terra’, en què la terra era ben tractada i en què, per exemple, més d’una vegada, els temes es tractaven en grup i els fills també tenien veu i vot (i ho veiem en més d’una rondalla)?”. 

El meu parer és que sí i que, com deia un home molt pròxim a mi, cap a l’any 2000, les dones havien passat a portar pantalons i a accedir a treballs a què abans no podien (per motius de llei) i…, igualment, havien adoptat uns patrons masculins. En línia amb això i en nom de la igualtat de gènere, ¿estarien disposades a anar a una guerra, de la mateixa manera que, moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920, anaven al camp i no sols era un treball associat a hòmens, però, ara, a una mena de camp de l’honor? ¿És que eixe honor només es limita a ocupar els càrrecs més alts (i, com més alt, millor), però no a fer de soldats i anar al front? ¿Promourien aquestes persones llibres com “Speculum al foder” per a classes de llengua catalana, bé en instituts, bé en universitats? Cal recordar que legalitat no vol dir costums i que la cultura relacionada amb la llengua catalana és matriarcalista.

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] La persona, com moltes dones (i com molts personatges femenins) en moltes rondalles en llengua catalana, és qui té la darrera paraula.