Arxiu d'etiquetes: “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)

Dones, mares que alleten, llauradors i fills de la terra

General, , , ,

Prosseguint amb l’entrada “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)”, hi ha un altre poema en què captem trets matriarcalistes i el tema de la terra:
“La terra

Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.

Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls”.

Com podem veure, és un cant a la mare (ací, representada per la terra). En la terra, el poeta endinsa les seues arrels, que són d’on ell pren vida i d’on ell es nodreix. A més, Joan Vinyoli té bones relacions amb la terra (amb la mare), fins al punt que forma part de la seua vida, del seu dia rere dia.

Afegirem que la terra és a qui l’escriptor sol·licita ajuda, com si fos el nen a qui la mare alleta, acarona i transmet cançons de bressol: damunt de la falda maternal. I això, la dona ho farà, àdhuc, quan ella ja comença a tenir nets (però encara no és vella, és a dir, de vesprada).

Un altre poema, en línia amb la literatura matriarcal, i en què s’exposa el tema de la terra, és “La meua terra” (https://www.vicentmarco.com/2017/07/10/la-meua-terra), el qual figura en la web “Vicent Marco”. Diu així:
“La meua terra

Sóc fill d’una terra
que es rega de bon matí,
on es barregen amb el so d’una orquestra
els dies i les nits.

Les muntanyes de la meua terra
són de carrasques i pins
i el so de la vaqueta en els murs
brama contra l’oblit.

Contem en arroves i fanecades
el que s’ha d’alfarrassar,
i mirem en cel en festes
on les palmeres lluiran.

Una terra on els mals venen d’Almansa
i la calor de ponent,
per Sant Joan bacores, al riurau la pansa,
arrima’t al ginjoler!”.

En aquests versos, copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra, l’aigua (ací, amb la figura del llaurador) junt amb la música (en una terra on hi ha moltes bandes de música).

Igualment, escriu el nom d’arbres típics i de la vaca (animal vinculat amb la dona i amb la maternitat).

Més avant, trau mesures tradicionals de la zona catalanoparlant del País Valencià (les arroves i les fanecades) com també un arbre de la banda meridional: la palmera.

Finalment, recorda un refrany relacionat amb la batalla d’Almansa (conegut en tot l’àmbit lingüístic), les figues bacores, les panses i el riurau (un tipus de casa típica en el sud del País Valencià).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Llavors matriarcals que donen el seu fruit en terra catalana, llaurada i esperançada

General, , ,

A continuació, plasmem poemes en què es reflecteix la literatura matriarcalista i que trobàrem el 10 de desembre del 2023 en la web “CETR”, sota el títol “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)” (https://cetr.net/com_la_terra_llaurada_poemes_de_joan), els quals es publicaren amb motiu del centenari del seu naixement:
“Cap força de l’altura no m’emporta

No sóc del vent ni de la flama;
tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!

Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor”.

En aquests versos, en què, clarament, es plasma l’inici de l’hivern (no sols perquè, simbòlicament, és quan es colguen les llavors en la terra, en desembre, sinó perquè apareix la caiguda del sol i, a més, la quietud), copsem uns quants trets matriarcalistes importants i ben definits. Per  exemple, el poeta no s’identifica amb el vent, ni amb la flama (això és, amb el foc), els dos elements en nexe amb lo patriarcal. En canvi, el lector pot captar que sí que ho fa amb la terra, fins i tot, amb la terra on ha nascut: en no ser Joan Vinyoli una persona que aspira a lo eteri (ho faria en va), els seus peus toquen la seua terra, estimada.

Igualment, és una terra ja llaurada, no cal que ell la treballe per al demà (com ho faria en la primavera d’hivern, com indica el refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”). Aquest fem, com ara, cal associar-lo amb l’educació matriarcal i amb el desenvolupament de la plenitud que, en acabant, li permet ser mestre (o, com ara, educador o assessor d’altres persones, normalment, de la generació posterior a la seua o, per exemple, d’infants i de jóvens).

Tot seguit, l’escriptor comenta que
“Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta”.

Adduirem que, encara que la sement és xicoteta i té a veure amb el mes de desembre (recordem les festes de Nadal, del pas del dia més fosc cap a una festa que es celebra un poc després de l’esmentat dia i que pot recordar els primers dies posteriors al part), Joan Vinyoli conserva l’esperança (eixa llumeneta). A més, vincula l’estel amb l’eixida del sol (moment del dia que, en lo simbòlic, empiula amb la primavera, amb la infantesa) i amb eixe traure els brots (brostar).

A banda, com m’escrigué per carta, en el 2006, una assistent social, el simple fet d’haver aconseguit que alguna persona trobe eixa llum que li dona sentit a la vida, a lo que u ha fet pels altres (en el poema, seria a cura de Joan Vinyoli), fa que estiga content de la seua tasca en la vida: hauria pagat la pena viure-la, perquè hauria donat els seus fruits.

Finalment, això explica que el cor estiga joiós, perquè no tot ha sigut nit, ni foscor i, a més, ell ha continuat amb els peus tocant terra, la terra on viu i en què desenvolupa la seua creativitat (ací, literària).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.