En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens comentaren “Era un altre món. Els avis informaven amb les rondalles a la vora del foc, degut a l’escó. Parlaven de coses antigues, eren custodis de la memòria. Ara no parlem: mirem Internet, el mòbil.
Què era millor? Jo crec que, tots plegats, ens hi hem fet més savis que rics” (Miquel Torner de Semir, nascut en 1938), “Ens ensenyaven respecte, sobretot, a la família i als altres, a no malgastar, a no llençar ni una molla del menjar… Elles van sofrir una guerra molt cruel i van passar molta gana, i els va quedar ben gravat al cervell” (Joaquina Viñals), “Tot s’aprofitava. Pocs recursos i gran imaginació. La família era sagrada” (Maria Josep Salvadó Carraté), “A part d’una disciplina quotidiana moderada, tant a casa com al carrer, sobretot, un respecte a tot i a tothom. Un respecte que no costava perquè era habitual.
Recordo molt bé, els diumenges, al matí, anar a visitar als nens de Sant Joan de Déu, a la Diagonal[1] i portar-los TBO’s i joguines. Era respecte i agraïment al que teníem” (Pepa Ortiz Aycart), “El respecte i l’educació cap als altres” (Lourdes Auquer Calvet), “L’orgull de tenir família i estimar-se, l’arreglar o reciclar i no malgastar, a administrar-se. A alimentar-se i a cuinar bé, a ser previnguts, a fer que les nenes fossin ‘senyoretes’ i una mica més tolerants amb els nens, a riure. Els avis, com els nens, riuen més de tot que els adults” (Quelet ML), “Lo més positiu de les dones d’aquestes generacions és que van ser capaces de sobreviure” (Maria Rosa Soto Paloma), “El sentit de la responsabilitat envers la família” (Núria Llinàs Sallés), “Com no hi havia tele, es parlava més. La tradició oral, rondalles, contes, cançons. Molt de respecte pels altres” (Cristina Pascual), “Vida molt familiar, horaris i hàbits, respecte a la gent gran, netedat i reciclatge de paper i del vidre. Poc gastar i aprofitament del menjar.
Sempre estàvem contentes. Celebrar les festes de la manera que es podia, però tots junts.
Tinc molt bons records de la meva infantesa.
Ah!, em deixava una cosa important: a casa deien que el contracte de lloguer del pis havia d’anar a nom de la dona[2] i, el negoci, a nom del marit. I així ho varen fer” (Venus Ona).
En el grup “Cuitura mallorquina”, en què es plasmaren molts comentaris i, en més d’un cas, extensos, el 13 de novembre i posteriorment, ens escrigueren “La meva padrina venia cada any a estiuejar amb nosaltres i, els vespres, després de sopar (no hi havia TV, ni mòbils), i la record seguda al balancí i, nosaltres, els petits que l’envoltàvem. Ens contava, cada dia, una rondalla. I les sabia totes, fil per randa” (La Moma), “Les meves àvies, igual. Ens llegien les rondalles mallorquines i, les vetlades, eren a cases dels veïnats o a casa. Passàvem una part del rosari, que no acabava mai: entre misteri i misteri, sempre qualcú tenia qualque cosa que contar (‘Per cert, abans que me fugi del cap,… ¿que sabeu que En… s’ha separat de la nóvia?’) i tothom tenia què opinar. Ha, ha, ha i la lletania era en llatí. Un món hermós.
Els homes, a una altra taula, jugaven a cartes, l’escambrí[3], sense doblers: amb ciurons[4]” (Rosa Galmes), “Sa meva padrina Antonia Serra, nascuda el 1906, era una alcudienca molt potent, d’una família amb finques. No va voler ser pagesa, va vendre la seva herència i va baixar a Ciutat amb els seus cinc fills i el seu home, que era Carabiner del Mar. Volia que es nins i ses nines estudiassin i tenguessin un bon futur. Durant sa postguerra, va vendre un parell de pams des seu ‘cordoncillo’ per ajudar a tirar endavant ca seva.
Tengué una veïnada gallega, que estava molt malalta i amb dues nines petites. I va dir ‘Pobra dona forastera: no té sa mare amb ella’ i se’n va encarregar de surar ses nines i acompanyar-les a s’escola, donar-los de menjar i de fer companyia a sa veïnada a peu de llit. (Han passat cinquanta anys i encara tenim relació amb aquelles nines, que tornaren a Galícia).
Ella deia ‘He vist tot’. Exili del rei Alfons XIII, la proclamació de la Segona República, la Dictadura d’en Franco, sa tornada de sa Democràcia. Va morir el 1986 amb 88 anys, molt enamorada des padrí. Quan va quedar vídua… no es va treure es dol mai més. Des seus cinc fills, queda mumare, que, ara, té 91 anys…, matriarca de matriarques” (Marga Ginard Garcia), a qui Margarita Jaume Tous li respongué “Quina història tan guapa i emocionant” i Agnès Matas li comentà “Precioso”. Més escrits en relació amb el tema de lo positiu de les àvies i de les mares foren “Hi havia més disciplina, bona educació, ètica, cosa que avui, molts de pares l’han oblidat.
A ca meva era així” (Maria Torres Morey), “En aquells temps, s’educava amb una assignatura ja perduda: educació i respecte” (Carmeta Sanchez), “S’ètica,… s’empatia,… s’educació,… sa bondat… I tot lo bo que tenc…” (Antonia Vives), “Pens que bona part de sa memòria cultural quotidiana, l’hem d’honorar a ses padrines, ses àvies, ses iaies, ses nostres avantpassades” (Fani Cr), “Senzillesa, humilitat i capacitat de riure o disfrutar amb molt poc” (Llorenç MD Fuaka), “Temps: tenien tot el temps del món” (Margarita Calafell Tomás), “La meva mare era molt moderna i, al mateix temps, molt conservadora. Confiança no era lo seu. Quan vaig tenir la regla, no em va comentar res. Sort de l’àvia, que em va ajudar. Mai vaig tenir una conversa amb ella, sobre sexe. Quan em vaig casar, altra vegada, sort de la iaia, etc.” (Carme Andreu), “Sa meva padrina Aina, era molt especial. La recordo amb moltíssim carinyo. I as padrí Bernadí, encara més. Al cel siguin tots dos” (Pakita Gomez), “Sa meva padrina va néixer a 1903. Va viure 103 anys. Va tenir quatre fills.
Quan sa meva mare, que era sa més petita, tenia un any, va estallar[5] sa guerra civil i, un dia, varen venir a cercar es meu padrí i ja no varen saber res mai més, d’ell.
Em comptava totes ses coses que va passar per tirar endavant. La vaig estimar amb locura. Nomia Eugènia” (Cati Crespí Navarro), “Cariño, respeto, empatía, prudencia, ahorro, limpieza. Y mucho rezar el rosario y contar historias, de pequeña, con la nieve, de su padre que marchó a Filipinas a hacer dinero, del sufrimiento de mi bisabuela, de la guerra civil… Inculcar que estudiásemos todos, no como ella[6], que nunca pudo ejercer de maestra…Pero todo, con amor” (Agnès Matas), “Sa meva padrina Catalina era una dona molt Bona. En sos cabells blancs i una ‘moñete’ en el cap. Me’n record molt bé d’ella. I em varen posar el seu nom, Catalina, i no sé si és per això, però m’estimava molt i jo l’estimava molt, a ella. Era la mare del meu pare. Abans, hi havia molt de respecte i més educació que ara. Es respectava més als pares i als padrins. Sempre em record i me’n recordaré de la meva padrina. DEP. Besos” (Caty Pericas), “El que em va transmetre la meva padrina, va esser l’amor incondicional. Tenia una paciència infinita amb els seus néts i mai, mai, mai, MAI li vaig sentir xerrar malament de ningú!!!” (Margalida Alcover). I encara en són més, els comentaris, en aquest grup de Facebook.
Com veiem, la dona està ben tractada i ha sigut la principal transmissora de lo que es sol dir el saber popular, però també ella educava per a saber com actuar en el dia rere dia i, a més, eren molt obertes i, àdhuc, molt xiqueres. Molts dels comentaris van en línia amb moltes de les rondalles que hem llegit fins ara.
A banda, podríem dir (i sense embuts) que no és el fet que la dona manàs (en els casos que se’n fa esment) lo que prioritzen els qui ens han escrit, sinó, com ara, la saviesa i, igualment, la col·laboració, l’esperit de barri i el comunitari, l’obertura, etc., tan units a les cultures matriarcals i, de pas, a l’educació matriarcal.
Agraesc la col·laboració (en el cas del grup balear, molt alta i amb texts extensos) de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Una de les principals avingudes de la ciutat de Barcelona.
[2] Aquest comentari respecte a la dona i el lloguer aporta informació interessant que ajuda a tombar prejudicis.
[3] Un joc de cartes, també conegut, com ara, com “bescambrilla”.
[4] Cigrons.
[5] Literalment.
[6] En l’original,