A continuació escriurem part d’un poema sobre Massarrojos, històrica població valenciana que ara forma part del terme de la Ciutat de València (de la comarca de l’Horta de València).

Aquest poema figura en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat l’any 1950. 

 

  ” LES CAMPANES

                  I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

son filles del patrimoni

qu’el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa image,

qu’es de familia eixemplar;

molt unida i ben entesa,

de cór ample i front ben alt.

      Familia que canta o plora,

del poble sempre al compás; 

familia que viu serena

de cara a la eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha vollgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolsos i familiars.

      La més xiqueta de totes

es María Inmaculá;

seguix Abdón y Senén,

que son els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té la entrá,

i per ser Patrona i Mare

es Assumpció la més gran.” (1)

 

Font:

(1) Poema “El nostre campanar” (p. 207), amb el subtítol “Poema religiós-patriótic”, publicat en el llibre “Estampas de Massarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, editat en 1950 amb llicència diocesana.

Agraesc la generositat de Carles Verdeguer Molins, batle pedani de Massarrojos i historiador, per informar-me sobre aquest llibre, en un missatge del 24 d’abril del 2019 i tot, ja que aquesta obra de Cipriano Ibáñez conté informació privilegiada i que no apareix en Internet.  Així, hi ha alguns poemes relacionats amb els Sants de la Pedra com també, per exemple, la descripció d’una paella que es fa en Massarrojos i, com ara, una ofrena que s’hi celebra als sants Abdó i Senent i que no havíem trobat abans, amb melons, en lloc de fer-s’hi, com en moltes poblacions on se’ls fa festa, amb el raïm primerenc junt amb forment.

Igualment, agraesc que Adolfo Carbonell, de la “Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals” de l’Ajuntament de València, em recomanàs contactar amb Carles Verdeguer.

 

Notes: En el llibre “Estampas de Massarrochos”, llegim que “Masarrochos fué Ayuntamiento independiente, hasta el mes de Junio del año 1898. En la fecha indicada y siendo alcalde Pascual Valls Lloréns, fué agregado al Excmo. Ayuntamiento de Valencia de quien depende civilmente, quedando el pueblo bajo la inmediata y delegada autoridad de una Alcaldía pedánea” (p. 35).

Això no exclou el fet que, en llocs com Massarrojos, Carpesa o, per exemple, Benimaclet, tots tres ara part del terme de la Ciutat de València, hi està més arrelada la festa dels Sants de la Pedra i, com ara, l’obertura a aprendre, a progressar, a comunicar-se amb els altres i a no fixar-se tant en el passat i, en canvi, a anar cap al demà amb decisió i amb espenta, amb més reflexos i amb una manera d’actuar més servicial, fruit, entre altres coses, del fet de no tendir a mirar de dalt a baix els altres, ni de deixar-se xafar, com hem pogut comprovar durant la recerca i que estic veient que està més present  en poblacions que no formen part de les rodalies de les ciutats de més de 100.000 habitants (ni de ciutats així) com també, per descomptat, entre les persones obertes als altres i a millorar (que en conec moltes, majoritàriament, per Internet, i a favor que totes les persones puguen autogovernar-se i autodeterminar-se).

Quant al tema lingüístic, direm que les formes “Inmaculá” (en lloc d’“Immaculada”) i “entrá” (en lloc d’“entrada”) són el resultat de la caiguda de la lletra D en paraules com mocador, Immaculada, entrada, vesprada, llaurador, etc., en el País Valencià (i en més poblacions no valencianes), sobretot, des del segon terç del segle XIX, fins a estar-hi quasi esteses del tot a primeries del segle XX.

En el llibre no s’especifica quin any s’escrigué el poema, tot i que, en la introducció al punt “EL CAMPANARIO Y LAS FIESTAS. Lo nostre campanar”, hi ha que “Nuestro paisano don José Senent, verdadera alma de artista, fué el cantor de nuestro Campanario” (p. 205) i que el Sr. Lluch en comenta que “Su poema El nostre campanar, dedicado a la magnífica torre parroquial que campea al centro de su lugar nativo, sería suficiente para consagrarle como poeta lírico de altos vuelos. (…) Y no sólo es el campanario símbolo de la fe de Masarrochos; es también el emblema del ideal patriótico de sus hijos” (pp. 205-206). 

I, tot seguit, es reprodueix en el llibre (pp. 206-209).