Un altre relat arreplegat per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és la rondalla “El Castell del Sol”, el qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes”. Així, hi ha dos hòmens que aspiren a fer-se amb la possessió dels dominis de Benillup i que, des del primer moment, el narrador els vincula amb dos personatges musulmans. I, relativament prompte, copsem que, “sota un cel puríssim tingué lloc una de les justes més famoses i curtes que es recorden per aquelles contornades” (p. 11) i que l’acte no té lloc… “en el cel” sinó “sota el cel”, això és, en la terra. Ja comencem amb un detall matriarcalista: esdevé en un espai relacionat amb la dona i amb lo femení, amb lo terrenal.

Un poc després, llegim que, “A les darreres hores del capvespre, mare i fill es retiren en un discret gabinet per parlar” (p. 11) i, per tant, no sols tiren junta, sinó que ho fan dues parts que van plegades així com quan el nen era dins la mare i quan encara no li havien tallat el cordó umbilical: la mare (la terra, el present amb els peus en terra) i el fill (el demà).

Al moment, captem un altre tret matriarcalista, ja que, en plena nit (i no de dia), un home sent unes passes, “es girà i va veure una ombra que se li acostava amb una petita torxa encesa a la mà” (p. 12) i, així, predomina la foscor (lo femení) sobre lo masculí (la torxa, en aquest relat, petita).

En un passatge posterior, el príncep Muhammad, u dels personatges principals de la rondalla, una nit fosca (i, per tant, no, com ara, a migdia) troba una casa. “Aleshores li obriren i el feren passar avant” (p. 15), mitjançant l’acollida i l’hospitalitat de l’ermità Bartomeu.

A més, quan Muhammad aplega a un segon ermità, veiem que Muhammad “escoltava amb gran interés” (p. 17) i, d’aquesta manera, es reflecteix el paper de l’escolta en les cultures matriarcalistes com també ho fa el tacte.

Més avant, el príncep és en casa d’un tercer ermità, molt acollidor i molt obert (“Passeu, passeu avant!”, p. 18), i la rondalla, de nou, plasma trets matriarcals: “S’alçà l’ermità i conduí Muhammad dins una gran nau, i a la llum d’una gran torxa (…): les parets negrejaven d’ocells de tota mena i color” (p. 18). Ocells, per tant, negres i amb altres colors i, així, no uniformes, sinó com qui acull punts de vista com el seu i que no rebutja parers diferents.

Adduirem que, si, en altres rondalles, el color fosc es vincula, com ara, amb el rovell de l’espasa, ací ho fa amb el del pardal, qui, de manera semblant a l’espasa rovellada, serà qui salvarà el jove, qui aplanarà més la situació. Per això, veiem un passatge en què l’ermità demana:

“-Pardal negre, saps per ventura a on para el Castell del Sol?

L’endolat ocell obrí les seues alasses de corb gegant.

-Ja ho crec que ho sé! -contestà amb veu grossa.

Muhammad tingué fins i tot ànim de preguntar:

-Senyor corb…

-Jo no sóc corb -tallà malhumorat l’ocellot-. Jo sóc l’Ombra del Sol! I, si voleu, us podré portar, demà mateix, al castell que busqueu.

Muhammad va dir que sí, que hi estava d’acord, i quedaren que eixirien a primera hora del dia” (p. 19).

Podem veure, ací, com es fa dues parts: el Sol (ho posem en majúscula per a seguir la línia de la rondalla) i, a banda, l’Ombra del Sol (la qual podríem relacionar, per descomptat, si més no, per semblança, amb la lluna, amb la nit, això és, en lo simbòlic, amb la dona, amb el matriarcalisme).

Afegirem la proposta (positiva i generosa) del pardal (portar el príncep Muhammad al castell que cerca el jove), la diligència amb què ho faran tots dos i, al capdavall, el pactisme: Muhammad i el corb apleguen a un acord.

En un passatge relativament immediat, el corb i el jove emprengueren camí (p. 20) i “Feren nit dins coves que el corb coneixia, menjaren vora fonts amagades i, al cap d’uns dies, al deixar arrere una enlairada serra, aparegué a la vista del príncep una vall verda i frondosa, on s’albirava un castell no massa gran[1].

-Mireu -digué l’ocellot-, ací davant tenim una font rodada de corpulentes alzines” (p. 20).

Coves, fonts, valls verdes, castells no massa grans, una font envoltada d’arbres d’una mateixa espècie,… són detalls que van en línia amb el matriarcalisme, amb la dona, amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] L’espasa rovellada, en alguna rondalla, és la més petita de les dues espases i no la lluenta. Adduiré que el 9 de juliol del 2022, durant una conversació amb ma mare (nascuda en 1943), en què eixí el tema de l’espasa rovellada i detalls en la mateixa línia, em demanà com és que esdevenia així. I, tot seguit, li comentí que és com ho fan en les cultures matriarcalistes: la foscor per damunt de la claror, lo rovellat (i, per tant, lo no pur, ni lluent) ho fa en lloc de lo brillant (entre altres coses, perquè lo que podríem dir impur, com li senyalí, és més fàcil de copsar en la realitat).