Prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat autòctona, en la rondalla “Sa criada”, recollida en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és manifest en el paper de la muller. “Això era una casa en què tenien una criada guapa, garrida i s’home li va tirar ull i sempre li feia taboles, sempre la toquejava.

Un dia, mentres la criada escurava, ell passa per allà i, amb l’aixeta, es banya sa mà i esquitxava la casera. I això ho va veure sa muller i va despatxar sa criada.

L’endemà, quan ve es marit, ell diu a sa dona:

-I sa criada?

Sa dona li respon:

-L’he despatxada.

Ell li afig:

-I això, per què?

Sa dona li remata:

-Per què? Perquè mira: jo vaig veure que tu l’esquitxaves i, abans que la planxes, l’acomiadem” (p. 132).

I, així, no sols la dona evita que el marit tinga relacions extramatrimonials amb la criada, ans que la defensa i, perquè ell no tracte d’abusar-ne altra vegada, l’exclou de la casa. Sobre aquest tema, adduirem que, en les cultures matriarcalistes, la dona no apareix com un drap a mercé de l’home (com tampoc ho és l’home respecte de la dona), com molt bé reflecteixen cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, comentaris que ens han fet i, com ara, la lletra de moltes composicions del llibre “Aportació al cançoner popular de Mallorca. Tom I”, del folklorista Antoni Gili i Ferrer, publicat per El Tall Edicions en el 2009 (2a. ed.), a què accedírem a mitjan del 2025.

Igualment, en la rondalla que ve a continuació, copsem un tret que hi ha en altres moments de la recerca: la prostitució i el treball. Així, en “El capellà libidinós”, un rector tenia una criada amb qui xarrava. Ell, de nit, es gitava amb la senyora ama i, en distints passatges, ell ou un pollastre diferent i ordena a la criada que mate cada u dels animals (en aquest cas, tres). I ella els mor.

En aplegar-ne al quart, com que el tercer havia dit que, “Els meus germans, per dir la veritat, el coll els han tallat!” (p. 133), el rector agrega: “No sents este? Vés i mata’l també.

I se’n va i el mata.

I, a la quarta nit, canta l’altre:

-¡El que, en este mundo, quiera vivir,

ha de mirar, callar y sufrir!

Llavors, el rector li comenta:

-¿No sents lo que canta este? Alça’t i dóna-li un grapat d’arròs.

No va dir res” (pp. 133-134).

En relació amb aquests fragments, la part en castellà (associada a l’arròs i, per consegüent, a la prostitució) ens evoca uns mots que l’historiador Jaume Vicens Vives posà en el llibre “Notícia de Catalunya”, tocant al treball en la cultura catalana i en la castellana: “Les topades entre ambdues concepcions del treball -per al castellà, un ‘castigo divinal’; per al català, un ‘signe d’elecció’-, encara que, per menudes, no s’hagin esmunyit en el camp de la història, comporten un valor extraordinari, que no sabríem pas reduir” (p. 46), fets que, ben mirat, lliguem: en el primer cas, amb la cultura de les imposicions (els “impuestos” de què parlen els castellans); en el segon, amb la de l’aportació solidària per als altres, sobretot, per als més febles (la “contribució” de la tradició catalanoparlant). Com a mostra, en paraules de ma mare (1943), u dels meus cosins més majors, quan era xiquet, deia a mon avi matern (1906) “¿Ens n’anem a pagar la contribució?”.

En eixe seny, direm que, potser, hi haurà polítics i altres persones que no ho accepten com a cert, però, com podem veure, el folklore tradicional i tel·lúric (ací, mitjançant algunes narracions) fa d’escrivà de la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.