Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, també trau trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, en el subapartat “Les bruixes de la bauma de la Quintana i els temporals”, veiem que “Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit, les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de ‘samaniat’” (p. 82). Sobre el dia de l’aplec i que no fos diumenge, cal dir que, en una de les cançons recollides pel folklorista Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) en el llibre “Romancer català” (publicat en el segle XIX), hi ha una composició en què copsem que, en aquell temps o abans, diumenge era considerat el primer dia de la setmana, si més no, en terres catalanoparlants. Tornant al relat, té lloc en plena obagor, compensada per una lluna que aporta claror.

Uns altres detalls que connecten amb la tradició matriarcalista són el moment i on es reuneixen com també el simbolisme: “Un d’aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc, també congriaven fortes pedregades a l’estiu” (p. 82). Per tant, figuren la balma (això és, la cova), que feien unes tretze trobades a l’any (una cada vint-i-huit dies, aproximadament), que eren planificadores i que podien influir en les collites (mitjançant la calamarsa).

Ara bé: en eixir, les dones ho fan a una part relacionada amb l’aigua (un símbol femení) i, altrament, no ho faran en un punt on el líquid vaja recte (un fet que lligaria amb lo patriarcal), motiu pel qual llegim que, “Quan hi havia un temporal, sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament, en el revolt que fa la riera, (…) un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs” (p. 82). Per consegüent, de la mateixa manera que, en un ambient acollidor i creatiu, un esperit de certa calma, afavoreix les idees i les bones relacions, en el cas de les dones, facilitava les futures invocacions. I, com que la seua força era ben manifesta i ho sabien per la contrada, “La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia el temporal a la banda de llevant, afirmava: ‘Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada’” (p. 82).

En un altre subapartat, ”El dia de Sant Joan” (p. 92), hi ha uns mots que enllacen amb el matriarcalisme: “Els pastors del Lluçanès deien que, en el dia de Sant Joan, el dimoni marcava les bruixes. Els feia una marca que era el senyal que testimoniava que s’havien donat a ell; els clavava una mossegada a l’anca esquerra perquè s’hi coneguessin les dents”. Com en altres narracions, el diable (per la tradició eclesial llunyana en el temps) té a veure amb la dona (els famosos pèls de figa a què fa al·lusió el refrany “Tira més un pèl de foradell que un calabrot de vaixell”) i ací va associat a la força per a influir en les jóvens.

Ben mirat, passem a unes paraules molt en línia amb lo matriarcal, per exemple, el líquid, la maternitat, els nens dins de la mare, l’obagor, lo fosc i, al capdavall, la recepció (el recipient) i el desig de llibertat (és clar que per damunt de l’home, o siga, de la granera amb què volen) i de bastir la seua vida (l’animal en què es transformarien, així com el cuc de seda ho farà en una papallona): “Les bruixes s’untaven les aixelles amb brou de bruixa, que preparaven amb infants vius, amb preferència no nats, mill negre i gram negre, tot ben bullit en una caldera. Aquest brou els donava la facultat de poder volar, convertir-se en l’espècie d’animal que desitgessin i de fer tota mena de malifetes”.  I la bruixa,… per damunt del mànec de la granera (el qual representaria l’home, mitjançant aquest símbol del penis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.