Tocant el matriarcalisme vinculat amb la música popular eròtica, comentarem que el 18 de juliol del 2022, Antonio Samper Cervera, en relació amb Aldaia (població valenciana de l’Horta de València), m’envià un missatge amb uns versos que figuren en el llibre “Aldaia: història, etnologia, toponímia i urbanisme”  (p. 701), de José Ramón Sanchis Alfonso, publicat en el 2018, i que diuen així:

“En totes les ‘quintes’[1],

n’entren de mamons[2]

i, en Aldaia, n’ha entrat u

que li diuen Canyamons[3]“.

El mateix dia i, sobre aquesta cançó eròtica d’Aldaia, ma mare em comentà que hi havia uns versets sobre Canyamons, qui, com li digué mon pare (d’Aldaia, 1942) i ella m’adduí, “Era exportador de vi”. Igualment, com m’explicà mon pare (per telèfon, el 19 de juliol del 2022), Canyamons “va ser campaner d’Aldaia” i, a banda, m’adduí que els fets que es tracten en la cançó, “Ocorrerien al volant dels anys 1920-1930”, partint de quan nasqué el fill de Canyamons. La cançó diu així:

“Lo que la bellesa[4] ha fet,

no ho ha fet ningú del món:

s’ha casat ‘en’ [= amb] el ‘suïsso’ [= suís]

i s’ha deixat a Canyamons.

Ai, Canyamons, 

la botifarra[5] cou”.

I ma mare m’afegí que continua la cançó com també que “Això, la gent d’Aldaia, la mare [1910], l’àvia[6]“ ho sabien i que “Eixe Canyamons, eixe tenia molts versos. Eixos versos seran molt antics”, fet que reflecteix que, si més no, eren coneguts per persones nascudes en els anys setanta del segle XIX, que és quan nasqueren les padrines de ma mare.

Com veiem, en aquesta cançó, la dona està ben tractada i és qui tria, àdhuc, en lo sexual: amb qui eixir i, en acabant, casar-s’hi: amb un suís. Cal dir que, partint de com m’ho comentà ma mare, venia a dir que el fet que una dona fes parella amb un home estranger podia ser motiu per a que, no sols la nova fos tractada en el poble, sinó per a que…, arran d’això, sorgissen versets en línia amb lo que ma mare, el 7 de març del 2022, qualificà com “crítica irònica”.

Al cap i a la fi, fer versets, a vegades, a partir de coses simples, era un costum molt estés i molt popular i afavoria la proximitat (tan comuna en el matriarcalisme) i, així, ben lluny de les actituds (i de la cultura) que promouen el misticisme, el racionalisme, el culte a la bandera, a les institucions i, com ara, a les normes. En conseqüència, eixe tipus de folklore representava una actitud en pro del matriarcalisme, del lligam a la terra i de la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Paraula castellana que traduïm per “lleves”. Els hòmens que cada any havien d’anar a fer el servici militar.

[2] Ser un mamó, a banda de tenir el significat de ser un xiquet que mama molt, també pot fer al·lusió al jove (o a l’home) que introdueix molt la llengua en la boca de la dona (pot fer-ho la dona en la de l’home) i mou la llengua, com podem veure en un escrit d’Alessia Di Bari plasmat en Twitter el 19 de febrer del 2013.

[3] Aquests dos versos podrien anar en línia amb dos d’una cançó eròtica mallorquina en què apareix una paraula relacionada amb el mot “canya” (a què també està vinculat el terme “Canyamons”), malgrat que, com veiem en el DCVB, “canyamó” té a veure amb “cànem”: “Hi ha fadrina que diu: / -Ara m’entren es canyissos”. Per descomptat, fa al·lusió al penis.

[4] La dona a qui consideraven més garrida. En la versió que em digué ma mare, el terme emprat i, en distintes ocasions, fou “bellesa”, no “bellea” i no com un mot procedent de la pronúncia popular de la paraula castellana “belleza”.

[5] El penis.

[6] L’àvia materna de ma mare, nascuda en els anys setanta del segle XIX, tenia una germana, la tia Patrocinio, natural d’Aldaia.