Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, extensa, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que com que la reina vella tenia enveja a la jove, “tot d’una que veu lluir sa comare, es presenta a sa cambra de la reina jove i, encara aquesta no va tenir es dos bessonets, els aplega (…) i fuig amb ells com una bala, els posa dins un senallonet, els tapa ben tapats de moques de peix i crida una criada i ja li diu:
-Jas! Du-te’n això més que de pressa a tirar as riu!” (p. 105).
Ara bé, quan la criada, per curiositat, cerca què hi ha baix dels peixos i veu que són dos criatures de poc de temps, “aquell ninet i aquella nineta” (p. 105), es proposa salvar-los, això és, la infantesa i tot lo que hi va adjunt.
Un poc després, la criada es troba amb una jaieta (p. 105), qui li comenta “Sabeu què heu de fer? Donar-los-me, a aqueixs dos infantonets i tirau es senallonet (…) as riu. (…) Vénguen es dos bessonets!
-Jau! -diu sa criada-, i els hi dóna” (p. 106).
I, de nou, com en moltes rondalles, aquesta velleta és una dona a qui, no sols els nens li donen vida, sinó que encara està forta físicament, ja que, “lo que es diu ella, tenia una cama de foc i rebotia de rebenta que se n’anava” (p. 106). No veiem, per tant, una dona, com es sol dir, més molla que una figa, sinó ben lluny de com, més d’una vegada, ens la presenten en molts mitjans de comunicació social i, àdhuc, en congressos, xarrades, tallers, etc. sobre la dona en la literatura o bé en la societat (en sentit abstracte).
A més, s’acaba la guerra, el rei en torna i “lo primer que demana a sa mare i sa dona, si hi havia hagut res de res” (p. 107). Mentrestant, la jaieta es fa càrrec del nin (En Joanet) i de la nina (Na Catalineta), els fa créixer i veiem que, “si un era garrit i ben tallat de per tot, s’altra ho era més” (p. 109) i que formaven “dos infantonets tan abrinats, galanxons i etxerevits” (p. 109), a més que, com es sol dir, s’havien acostat a bon arbre: aquella jaieta era una fada.
I la velleta, amb les seues habilitats, quan els dos nens ja havien fet els quinze anys (p. 109), “un vespre planta un grandiós palau i un jardí davant cal rei, i ella, amb En Joanet i Na Catalineta, hala!, a viure dins aquell palau i a passejar-se per aquell jardí” (p. 109). En eixes línies, es plasmen detalls matriarcals: 1) els dos jóvens, ja han passat de la infantesa a la joventut (ja tenen el seu palau, això és, la seua casa, el seu punt de vista,… i el vincle és amb la figura materna) i 2), al mateix temps, són dues persones obertes a tractar els altres amb paciència i amb els xicotets detalls i amb l’amabilitat amb què un jardiner ho fa amb les plantes. Cal dir que la cultura vinculada amb la llengua catalana té una relació històrica molt popular associada amb sants protectors del camp, de l’horta, etc., com ara, els Sants de la Pedra (en aquest cas, dos germans bessons, com també hi són els dos nins de la rondalla). I més encara: 3) passegen pel jardí, és a dir, per la natura i en contacte amb els fruits de la terra, i se’ls hi permet que juguen i, àdhuc, cuidar les plantes, els arbres, etc.. Això també els afavorieà tenir unes vivències per a desenvolupar-se com a persones.
A banda, veiem que la reina vella reconeix que aquells dos jóvens són els fills de la reina jove i, com a curiositat (com en algunes rondalles), es comenta que “En Joanet semblava més a la reina Francineta, i Na Catalineta, al rei, encara que tots dos tenien cosa de cada un” (p. 110). Aquestes línies ens porten a personatges matriarcals com els Sants de la Pedra (els sants Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), o, com ara, els mitraics Cautes i Cautopates[1] (germans, molt semblants, amb trets comuns i tots dos com a part de la banda femenina de la vida i en què cada u no renuncia a la part de l’altre). I, això sí, amb eixe esperit valent i amb bonhomia i, per descomptat, com a jóvens forjadors del seu futur (per allò de “La joventut tot ho venç”, com diu un refrany).
Per això, la reina vella es llança a contractar una mala fada, i serà la velleta i mare adoptiva dels dos jóvens (la fada), qui actuarà com a advocada d’En Joanet i de Na Catalineta, de manera que el bé (les bones accions, la bonesa) triomfarà per damunt de les males intencions, entre altres coses, perquè, amb eixe palau, els dos jóvens assenten vida (com em digué un amic, a principis del 2017) i, de pas, els seus projectes de cara al demà, els quals els donaran vida.
Afegirem que, quant al jardí, inclourà posar-se en la pell de l’altre (així com el jardiner ho fa amb les plantes, amb els arbres i tractant-los amb simpatia i amb xicotets detalls positius i dolçament, com algunes persones que conec respecte als jardins que tenen).
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Finalment, un enllaç per a accedir a una entrevista en relació amb la bondat, “La base d’un cervell sà és la bondat, i es pot entrenar”, que trobí en Internet el 27 de març del 2017: https://www.lavanguardia.com/lacontra/20170327/421220245383/la-base-dun-cervell-sa-es-la-bondat-i-es-pot-entrenar.html.
Nota: [1] Del mitraisme, una religió prou estesa, per exemple, en temps de l’Imperi Romà (fins al segle V, en la banda de l’Imperi Romà d’Occident) i de què hi ha trets en el matriarcalisme que partí dels comtats catalans i vinculat amb la llengua catalana.