Un altre poema en què es plasma el tema de la maternitat i, a més, escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), és “Amor de mare”, el qual trobàrem en l’entrada “Dia de la Mare” (https://eltrobadorcatala.wordpress.com/2012/05/01/6-de-maig-dia-de-la-mare), del blog “El trobador català”. Diu així:

“AMOR DE MARE

El primer petó que, al front,
hem rebut en venir al món
i que tots sentim encara,
és el petó més preuat,
més ric i més perfumat
que ens ha fet la nostra mare”.

Com podem veure, primerament, el poeta enllaça el primer bes de la mare al nounat (i que la mareta ho fa amb afecte) amb u dels primers instants de la vida després del part.

En acabant, afig unes paraules que encaixen amb el punt de vista de les cultures matriarcalistes, quant a la dona (com a mare, com educadora, com a encoratjadora dels fills, etc.):

“Res del món no hi pot haver
que arribi mai a valer
el que val aquesta dona,
alegre com un estel,
pura com el blau del cel,
i, com els arcàngels, bona.

Amb delícia i bell consol,
ella ens gronxa en el bressol
i ens adorm en els seus braços;
ella ens ensenya a resar,
a creure en Déu, a estimar
i a donar els primers passos”.

Igualment, l’escriptor Antoni Bori i Fontestà tracta sobre la sensibilitat de la mareta amb el fill, fins i tot, quan els fills són en llocs ben distants i, nogensmenys, ella els recorda:

“Tots els nostres pensaments,
voluntats i sentiments,
el seu cor sempre endevina;
i s’afanya, amb tot el zel,
a complaure el nostre anhel
amb voluntat peregrina.

Ses més pures il·lusions
ens transmet amb sos petons,
i, quan no ens veu, ens enyora;
i ens porta un amor tan viu,
que, en nostres ditxes, somriu,
i, en nostres desgràcies, plora”.

En acabant, passem a unes paraules que m’evoquen unes que, algunes vegades, m’ha dit una cosina de mon pare nascuda en els anys trenta del segle XX: “Pensa una cosa: les mares hem tingut nou mesos els fills dins de nosaltres. I la relació entre la mare i el fill (amb tot lo que comporta) és una cosa que no s’oblida i que fa que no siga igual entre la mare i el fill, que entre el pare i el fill. No és igual”:

“Mai ningú podrà arribar
a sentir tant, i estimar
el que aquesta dona estima,
quan el seu llavi olorós,
perfumat i carinyós,
al front dels seus fills, arrima.

Altres amors hi hauran
que el seu perfum perdran,
quan hauran tret la florida:
l’amor de mare és l’encens
més olorós, més immens
que pot trobar-se en la vida”.

Tocant els versos següents, direm que, llevat de casos molt puntuals, les mares, com se sol dir (i amb el bon sentit de la paraula), pateixen pels fills fins al darrer moment. O, en altres paraules, no els deixen caure, no se n’obliden, s’hi interessen, s’hi mostren sensibles. Això porta l’autor del poema a posar dos missatges: u, a les mares; l’altre, als xics i a les xiques. Diu així:

“Fins a l’hora de la mort,
quan se’n va amb nostre record
carinyós en la memòria,
entre els àngels, allà al cel,
prega amb fervorós anhel
per la nostra eterna glòria.

A la mare, beneïu,
nois i noies que sentiu
sos petons al front encara;
estimeu-la de tot cor,
que, en la terra, no hi ha amor
tan gran com l’amor de mare”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.