Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa
“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,
millora l’afany amb goig d’acollir,
vetllant la veritat, que sadolla el cor,
és la suau naixença, per veure, i sentir”.
Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.
Tot seguit, escriu que Nadal
“És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,
refà la petjada, sens lliurar tribut,
adient palau, d’il·lusió, rodona,
no és mai pobresa, és deu, de virtut”.
Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.
Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.
Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,
“Neteja la farsa, que el món devora,
eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,
endolça la llar, reviu a tothora,
gran fe missionera, en tot nostre entorn”.
Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).
Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que
“És llum al pessebre, on neix tendre Infant,
és aurora, melosa, és cordial missatge,
exemple, harmonia, és destre ajudant,
és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).
Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
