Una altra narració en què es capten trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les llastres de la morta”, la qual té punts en comú amb el relat “El soldat i els llops” (recopilat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”). Així, comença dient que “Les llastres de la morta és un lloc que es troba entre el pantà de Cavallers i l’estany Negre” (p. 485), és a dir, que veiem la mort (associada a la foscor i a lo femení), un pantà (vinculat amb l’aigua com també ho fa un estany) i, a més, el color negre (que té a veure amb la nit, amb l’obscuritat, amb la dona).
A banda, podem llegir que, “Segons diu la llegenda, una dona d’aquestes contrades es dirigia a França pel ‘Port de Caldes’, però, quan passava pel lloc esmentat, (…) va caure una forta nevada” (p. 485), detall en nexe amb l’hivern, una de les estacions amb què es vincula la dona i lo femení (així com, en el dia, ho fa amb la vesprada i amb la nit). Llavors, va morir per congelació.
Ara bé, “Passats els mesos d’hivern, van trobar el cos uns pastors que pasturaven bous per aquella contrada” (p. 486). Per consegüent, apareixen detalls masculins (els pastors i mesos menys freds que els d’hivern). En la rondalla plasmada per Pep Coll, un pastor troba el sabre rovellat d’un soldat que havia mort en hivern (p. 147). Direm que lo rovellat empiula amb lo matriarcalista.
La rondalla següent, “El peu de sant Cristòfor”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que “Es diu que Sant Cristòfor, que tenia una ermita dedicada a la muntanya de Vasco, a Erill la Vall, mantenia un festeig, suposem que celestial, amb santa Cecília, que tenia una ermita aixecada a Barruera” (p. 486). Veiem, per tant, un home i una dona en condicions prou semblants i ben considerats.
Tot seguit, afig que “El sant, de tant en tant, deixava el seu lloc de la muntanya de Vasco per dirigir-se a veure a santa Cecília” (p. 486) i baixava ràpidament i, “on posava el peu, la seva petjada quedava marcada, fins i tot, a la pedra” (p. 486). En altres paraules, si l’home (ací, Sant Cristòfol) volia festejar, havia d’anar on era la dona (en el relat, Santa Cecília). Cal dir que, mentres que la festivitat de Sant Cristòfol és cap a mitjan juliol, la de Santa Cecília és el 22 de novembre.
Finalment, remarquem tres detalls matriarcals que es comenten al capdavall de la narració: 1) que, fins ara, ha aplegat la llegenda, pel “fet de contar-la” (p. 486), 2) que perviuen les petjades (en el text, “els senyals”, això és, però en un altre sentit, l’empremta que encara es pot veure en la pedra, en terra, gràcies al matriarcalisme) i 3) es conserva el record de part de la història de les relacions entre Sant Cristòfol i Santa Cecília (novament, damunt la pedra). Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per la roca) té un paper molt important i, àdhuc, decisiu, en la transmissió del passat del Poble, així com, igualment, en moltíssimes poblacions catalanoparlants (sobretot, a nivell familiar i comunitari).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.