En línia amb el tema sobre l’estima per la terra, en l’entrevista “Rafel Nadal: ‘Mentre els meus néts em recordin, continuaré viu’” (https://www.vilaweb.cat/noticies/rafel-nadal-mentre-els-meus-nets-em-recordin-continuare-viu), publicada en el diari digital “VilaWeb”, Rafel Nadal i Farreras (nascut en 1954), escriptor i periodista, comenta (en relació amb sa mare, encara viva) que “Ella era la meva memòria, la que em connectava amb els ancestres -com totes les dones de l’època, que transmetien també la memòria de la família del pare- i amb la meva infantesa. (…) Mentre algú ens recordi, continuarem vius.

(…) -Parleu del ‘poderós mecanisme de la memòria que ens relliga amb les generacions llunyanes’.

-Crec de veritat que la memòria és allò que ens manté lligats. Hi ha un fil (…) poderosíssim. (…) Seient allà [1] revivia la seva àvia i connectava amb totes les generacions de la família. Quan descobreixes petits gests que fas d’una manera determinada, com feien generacions abans, et sents part del lligam”. A més, addueix que “Voldria que el lector, a través d’aquest llibre, així com jo mantinc vius els meus, mantingués viva la memòria dels seus. Així com jo obro la caixa dels records familiars, voldria que el lector obrís la seva”.

Igualment, veiem que la mare de Rafel Nadal i Farreras, de la mateixa manera que els valencians del segle XVIII[2] de què parla Manuel Sanchis Guarner en el seu llibre “La llengua dels valencians”, publicat per Editorial Tres i Quatre en el 2009, o, com podem veure en el llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (en relació amb la cultura colla, matriarcal), era molt religiosa i, al mateix temps, molt oberta, com ho plasma l’escriptor: “Era incapaç de renunciar a la fe i a la pràctica religiosa, que per ella tenia una importància cabdal i que sempre va saber combinar amb uns valors que són els que jo també comparteixo, encara que no en comparteixi la part institucional de la religió.

(…) Em vaig adonar que no podia jutjar-los[3] segons la meva aproximació a la religió, sinó a través de la seva”. A banda, afig que, “La meva mare era una dona molt avançada, (…) i un bon dia decideix per ella mateixa i lliurement de  tenir una pràctica religiosa molt intensa, formar una família de dotze fills, ser molt fidel als valors tradicionals. Però, de la mateixa manera, no cau en el sectarisme de fer-nos passar a tots pel mateix filtre, sinó que vol que prenguem lliurement aquest camí”.

Uns altres detalls que relaciona amb sa mare, com a part del llegat actitudinal o de costums que Rafel Nadal ha absorbit d’ella, són “La mare ens donava estimació tenint menjar a taula, la casa escalfada, la roba neta. Això mateix ara ho intento de fer pels meus néts. Provar d’aconseguir que seguem tots a taula, donant satisfacció a una necessitat, però també al plaer de ser tots junts”.

A més, unes línies que m’han semblat molt interessants i vinculades amb el tema de l’estima per la terra, són les que Rafel Nadal trau respecte a la trobada amb la família i que podríem relacionar amb copsar el matriarcalisme que hi havia en el col·lectiu: “El dia que t’adones que el calendari religiós està sobreposat al calendari de la natura i relligat a tradicions i costums pagans, descobreixes el valor cultural de tot plegat”.

En aquest sentit, volem indicar que veiem una relació molt directa entre aquestes paraules i comentaris que plasma Pere Riutort en la seua explanació, en parlar sobre el seu vincle amb la natura (intens i des de ben xiquet), el de festes religioses cristianes d’origen pagà com també m’ho feia en algunes converses amb ell i que et fan pensar en un cristianisme obert i reflectit en la persona i en les seues obres (no solament escrites) i en la seua actitud en les relacions amb els altres i amb la vida (pp. 152 i 153).

Agraesc la col·laboració de les persones que, durant aquests dies, m’escriuen en relació amb el tema del vincle amb la terra, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

Notes: [1] Tot seguit, fa al·lusió a uns fets de que li parlà Juan José López Burniol.

[2] El segle en què es dictaren els decrets de Nova Planta, de Felip V, de la dinastia dels Borbons: “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[3] Es refereix als seus pares, perquè, per exemple, s’havien mostrat lliberals (“És el mèrit de la llibertat”, de què parla).