En línia amb acompanyar els pares quan ja són ancians i, igualment, amb el tema de l’hereu, i, sobretot, amb actuar oberts i amb bon cor, en la rondalla “Tres germans deixondits”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896 i publicada per Institució Francesc de Borja Moll en el 2021, en el Tom II, es trau el tema de l’herència però, principalment, el de la família i el de les persones de bon cor. Així, comença parlant d’un pare que tenia tres fills, En Pere, En Pau i En Bernat, tots ells deixondits, això és, desperts, vius, amb reflexos (p. 112). Tot seguit, llegim que “Se morí i només deixà mig hort de terra amb un morer.

Posà en es testament: faç mon fill hereu” (p. 112). O siga, que el pare feia hereu el seu fill. Però, com que n’eren tres, molt prompte opten perquè “Lo millor serà que anem al rei, i ell que faça sa sentència” (p. 112).

El rei accepta la proposta dels tres germans i, com que tots tres eren molt vius, el monarca tria per una opció curiosa i que, com veurem, té relació amb la família. Així llegim: “crida un pintor i es tres revetlers, i diu a aquests:
-Per fer sa sentència que em demanau, he mester un retrat de vòstron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomia a aquest pintor i el ens retractarà.

Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.

El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i els entrega una ballesta i tres fletxes perhom[1], i els diu:
-Hala!, desparau[2] aquestes fletxes a aquesta figura. Es qui n’hi acorarà una més endins, as mig des cor, aquell serà s’hereu.

Es major pren sa ballesta, desparà ses tres fletxes, i totes les clavà ben endins, al mig des cor de sa figura.

Pren sa ballesta es segon, despara i tengué tan bon dret com es major.

Entrega sa ballesta as darrer.

Es darrer, en lloc de desparar-la, la torna al rei i li diu:
-Senyor rei, pes mig hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a semblança seua. Si per esser hereu, li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.

-Tu ets es vertader fill! –diu tot d’una el rei-. Tu ets s’hereu! Ja no importa que despares! Ja està feta sa sentència!

En Bernadet se n’anà a ca seua, i posseí des d’aquell dia, es mig hort i es morer” (p. 117).

Com hem pogut veure, el rei premia el fill que sí que té cor. I el fet que el rei, com en moltes rondalles en llengua catalana, també en tinga, és motiu per a considerar que aquesta rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896, plasma una cultura en què es prima molt més les bones relacions en la família (no disparar el pare) abans que la competició a veure qui pot més, encara que siga a costa de tombar la part emocional (el cor) de la persona i dels altres.

Afegiré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha impactat i que, per això mateix, la passí, immediatament, a Facebook i la comentí a una persona que, un dels primers dies de la primavera del 2017, després d’un cas de què isquí com a innocent i en què jo podia haver posat costera amunt el futur d’un possible batle d’una població valenciana (qui ho seria, uns mesos després) i, sobretot, dels meus pares, ell, em digué: “No, per favor: encara que siga pels teus pares. No ho faces”. I la meua resposta, com la que diguí a una dona molt vinculada amb la família de ma mare, fou “Ho podria fer. Però no ho faré, pels meus pares; perquè si ho fera, me’ls carregaria. I me’ls estime”.  I trií no fer-ho, perquè considerí que els meus pares sí que havien actuat de bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquesta rondalla, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Per cada u, a cada u.

[2] Sinònim de “disparar”, considerat com a genuí en el DCVB.