En línia amb el camp de la iniciativa ideada i duta a terme per dones, de la mateixa manera que “les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” (per tant, no els l’ha comprada cap home, ja que, en les cultures matriarcals, és la dona qui gestiona els diners i la casa i qui en fa de cap), en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha la rondalla “Una contalla dels Figons”, la qual, des d’un principi, ens porta a l’expressió “ser un figa molla”, vinculada amb l’home com a passiu en el matriarcalisme, de què parlem en un altre punt del treball.
Així, es comenta que el Figó pare era en el llit, que creu que li resten pocs dies i que, per això mateix, convida la dona a anar a cal fuster. I, ella, com a cap de la casa, immediatament, ho aprova i, “Tota contenta, sense llevar-se el davantal ni passar-se la pinta pel cap, se n’anà a cal fuster a fer-ne l’encàrrec” (p. 58) i, a més, en un moment en què feia falta faena en la fusteria.
Un poc després, en la rondalla “Una contalla dels Figons”, llegim que, “La Figona, amb voluntat de tindre una finesa amb el pobret del seu marit que es moria, viu el cel obert.
-Comprant-ne huit, a quan eixiria el taüt?
-A cinc podria deixar-lo. Però, què he de fer jo amb les altres quatre posts?” (p. 58).
I la Figona, amb reflexos i molt creativa, li respon:
“-Un altre taüt, -li contestà prestament Maria la Figona. Faça-me’n dos per deu.
I més contenta que un gat amb un lleu, se’n tornà lleugera a casa dient-se: ‘Ara vorà el meu marit que es pot morir tranquil, que jo sé també fer negocis!’. Perquè l’assumpte havia sigut clar per a ella des del primer moment: com que se li havia romput la panera i estava sense saber on fer el pa feia tres anys, li explicaria: ‘Un taüt serà per a tu. I l’altre, mentre no el necessitem, el gastaré de panera’” (p. 58). ¡Quina imaginació la de la dona, amb molta espenta, amb els reflexos d’un jove!
Tot seguit, llegim “I, pensant amb l’alegria tan gran que li donaria al marit, més que caminar corria camí de casa repetint-se: ‘Quina alegria li donaré, mare! Quina alegria més gran que s’endurà el pobret!’” (p. 58).
Agraesc les recomanacions de Ximo Caturla i la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.
