En línia amb l’escrit “Matriarcat a Manresa”, el 7 de maig del 2021, Carme Picas Guasch, de la ciutat de Barcelona i nascuda en 1956, m’envià un correu electrònic molt semblant, titulat “Matriarcat”, i que diu així:

“Hola, Lluís,

A la meva família, vaig tenir el cas de l’àvia paterna. Va quedar vídua als 36 anys, va col·locar la filla gran a Telefónica; al meu pare, amb 13 anys, el va col·locar a una empresa de plàstics (on es va jubilar). Amb la filla petita, (7 anys), es va presentar al Liceu com a sastressa i cosia els vestits dels actors.

Va ser una dona amb geni i figura tota la vida.

Tot passava per les seves mans. Era la que manava i es feia el que ella deia, inclús casats i amb fills.

Un gran caràcter!!!”.

Quan acabí de llegir aquestes línies de Carme Picas, sense embuts, li comentí: “Molt interessant. L’afegiré en el treball”. El 8 de maig del 2021 li comentí que les àvies de ma mare eren molt arriscades i que actuaven amb molta espenta des de primera hora del matí. Un poc després, li escriguí que jo estava interessat per l’any en què ella havia nascut “perquè les dones nascudes abans del 1930 i, sobretot, les que ho feren en el segle XIX, tenen molta espenta i, a més, molta iniciativa”. Carme Picas, immediatament, em respongué “És veritat. La mara era del 1918. Era valenta, forta i una persona molt carismàtica, amb les idees molt clares”.

Afegirem que, el 8 de maig del 2021, fiu una pregunta en Facebook per a plasmar en el treball sobre el matriarcalisme: “¿Quines vivències teniu (o vos han contat, o bé heu llegit) de dones catalanoparlants, que ara tindrien més de huitanta anys (nascudes abans de 1942) i amb molta iniciativa i, per exemple, amb molta espenta?”.

La primera resposta, molt prompte, fou de Maria Pladesala Terricabras, els pares de la qual “eren de Manlleu”, en el grup “Dialectes”: “La meva mare, del 29 (…) ensenyava a planxar a altres noies i planxava per qui ho demanés. El meu pare era pastisser i treballava com a oficial de pastisseria. Va ser la meva mare que va buscar una botiga amb obrador i va empènyer al meu pare per establir-hi un negoci propi. Als 70, quan el negoci els hi anava bé, era ella la que decidia fer les inversions (comprar un pis, apartament, etc.). El meu pare no era tan negociant i acceptava que fos ella la dels negocis”.

En el mateix grup, el mateix dia, Rosa Bixquert, una dona molt col·laboradora, escrigué “La meua mare, del 27.

(…). El pare era fill de forner. Quan es casaren, posaren una botigueta. (…) El pare va faltar molt prompte, i ella es feu càrrec del negociet i el portà avant, apuntant les coses a la seua manera (…). Si no, l’altra opció era posar-se en amo o anar a França.

Ens va criar, al meu germà i a mi, ens donà carrera i ens educà amb molt de seny.

Després, ens ajudà criant als néts. Lluitadora sempre. Jo sóc el que sóc gràcies a ella i el seu exemple”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.