Una anècdota eròtica que hem trobat en el llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, publicat per Edicions Documenta Balear, en el 2010, figura en el relat “Les festes de madò Cervellera”, en què es diu que madò Cervellera “Un dia, en  què la comunitat celebrava una festa, (…) hi havia trull i sarau per llarg. Amb això passà per davant la casa un home que li deien en Pere Canet i la va escometre:

-Vos fan una bona festa[1], per aquí darrere.

Ella, va ser com un coet per respondre:

-A mi,  a ses festes, m’agrada que les me facin per davant!” (pp. 76-77).

Veiem, per tant, una dona que actua amb molta espenta i que no es para en palles.

Una altra anècdota eròtica treta del llibre “Sic isti nostri sunt”, de Cosme Aguiló, titulada “Un animal salvatge sota control sever”, diu així:

“Aquests felanitxers[2]! Són de por! Perquè em digueren, per cert i segur, que això va succeir a la població que és gairebé veïna de la meua. Un de tants genis d’aquesta ciutat de personatges singulars va tenir (supòs que pel camp i no pels corrals des Badaluc, ni molt menys per s’Arraval) la necessitat de fer un roll, de canviar l’aigua a les olives, d’orinar, dit sigui amb poques paraules. Es va descordar la bragueta dels calçons, va agafar l’instrument, va prémer a consciència i la gàrjola es posà a rajar, ufana, com si fes aigua de bambolla. Com que no tenia problemes de ‘posteta’, la pluja beneïa de gotims d’àuria rosada tota la humilitat de la vegetació circumdant, mentre que la potència del doll sallent aprofundia un gorg dins la terra reblanida i el sobrant escorxava el coster, fent un saragall que pretenia imitar l’encaixament del barranc manacorí de Son Sifre. Els músculs facials de l’actor tot just començaven a perdre la tensió per donar a la cara un aspecte d’eterna i beatífica felicitat, quan un encadenament de crits femenins torbà la intimitat del moment. Una dona, espaordida per la visió del membre, del qual no es donen, de manera específica, detalls dimensionals, havia començat a cridar, com si estàs tocada d’oradura o, més ben dit, com si hagués afinat les espines dorsals del drac de na Coca:

-Ai!, ai!, ai!, aiai!, aiaiai!, ai aiai!

El felanitxer, que sabia fer dues feines alhora, ço és, orinar i pensar, va ser una fletxa per encastar unes paraules sedants, adients i antològiques:

-No tengueu ànsia, madona. Tranquil·la, que té un cap ben aferrat i, a s’altre, jo l’aguant pes morro!” (pp. 122).

Notes: [1] “Fer festa”, en aquest cas, vol dir “copular, unir carnalment”.

[2] Nom que reben els habitants de Felanitx, una població de les Illes Balears.