Prosseguint amb la contarella “La font d’Oli”, arreplegada en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el jove, “Caminant pel senderol (…), trobà una caseta blanca i una canyeta verda. Trenca la canyeta, n’ix una minyona bonica” (p. 468) que li demana aigua (per a rentar-se), pinta (per a pentinar-se) i un espill (per a emmirallar-se), però ell li respon que no. Aleshores, ella cau als seus peus. Agregarem que, del punt de vista simbòlic, el blanc representa la sinceritat, el cor net; i que el verd (en aquest cas, ben reflectit) és associat a “Encara ser verd” algú, a la manca de vivències, d’experiència. Això explica que, amb una segona fadrina (més garrida i a qui ell no li dóna lo que ella li diu), no assolesca tampoc el seu objectiu.
Nogensmenys, en una tercera vila,… coincidirà amb la velleta (almenys, si partim d’uns mots que del text), qui el salvarà: “Encara més desconsolat, rumia el malaventurat, qui s’ha de proveir d’un mirall, d’una pinta i d’un poc d’aigua, i s’adona d’una vila on, potser, ho trobarà. Ho demana a una vella asseguda en el pedrís de la primera casa, i ella, com l’esperava, anà a cercar un bagul (…) i en sortí el que necessitava, sense voler cap paga. (…) un delit donava coratge i el fill del rei en el camí de pena!” (p. 468). En altres paraules, la mateixa anciana que li marca (quan ell encara vivia en l’ambient noble) què haurà de fer és qui ordena les passes a complir el fill del rei. I més: la trobada entre ambdós fa més valença al noi (la dona el salva), és a dir, l’enllaçament entre l’esperança i la saviesa, entre la part masculina i la femenina.
No debades, el xicot fa via i, en escaure’s amb una tercera fadrina, el príncep li respon que sí, “tot vessant l’aigua d’una ampolleta blava en un bacinet de plata i donant-li després un escarpidor (…) tot li parant un mirallet dins sa fusta endaurada.
La minyoneta es renta, es pentina i s’emmiralla i el minyó es cativa de la veure com una flor de juny. (…) Com que la seva amor és nua, li posa el seu mantell i se l’emporta. A cada pas, floria la barda del camí i els olius retorçuts s’endolcien de fulletes tendres…” (pp. 468-469).
Sobre aquests dos fragments, són plens de signes (l’ampolleta com a recipient en nexe amb la dona), la color argent (fosc i femení), la fusta (la mare, lo terrenal), la minyona com a principal protagonista d’aquest segon paràgraf (ha rebut resposta dels encàrrecs que havia encomanat al noi). Com a recompensa, com que, en tots dos, hi ha bonhomia, ell l’empara amb la capa, emprenen i floreix la brossa del camí, les branques es renoven amb dolcesa i la tendror és present, trets empeltats amb la primavera…, malgrat que les oliveres siguen entortolligades pel pas dels anys.
Finalment, després de les noces entre el noi i la minyoneta, el jove agraeix la velleta “que havia ofert els tresors de la seva capseta. A la pobra llenyataire, li feren portar una gerra envernissada plena d’oli, que cada any emplenaren, puix que, de la pena, n’havia nascut el goig. (…) Els olius eren lluents de prometença” (p. 470).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
