Sobre els verbs “voler” i “estimar” i la sexualitat matriarcalista catalana.

Sobre els verbs “voler”, “estimar” i “amar” (o “aimar”), el 5 d’agost del 2026, en resposta a un tweet que Josep Ma. Virgili i Ortiga (mestre i estudiós de la penetració del castellà en la llengua catalana) havia posat la vespra relatiu a “voler” i a enamorats, en què deia “No és encertat de fer servir el verb ‘voler’ amb el significat d’’estimar’ o d’’estar enamorat’.

No és la mateixa cosa ‘voler algú’ que ‘estimar algú’, encara que, sovint, es confongui al País Valencià”, li comentí que “Si és un calc del castellà, deu ser molt antic, perquè ‘El procés de les olives’, en què s’empara el DCVB, és dels darrers anys del segle XV, cap a 1495”.

Llavors, podem dir que no ens desautoritzava: “És veritat que no és segur que sigui un calc del castellà (però sí que és segur que l’ús castellà ho deu haver reforçat).

És la confusió de tres verbs amb significats semblants:

Voler = acceptar

Estimar = valorar

Amar = sentir amor.

És ben segur que, la prudència i la vergonya a l’hora d’expressar els sentiments, ha jugat a favor de la confusió comentada i a l’arraconament del verb ‘amar’”.

Tot seguit, li agreguí “Eixa ‘possessió’, d’acord amb comentaris que m’han fet i de la lletra de cançons[1] com també de rondalles, he capit que augmenta després de la guerra (en Menorca, per exemple, cap a 1960).

La música mallorquina dels anys seixanta i de principi dels setanta és més oberta, no hi ha eixe tractar que l’altre membre de la parella (home o dona, sobretot, la dona) siga una mena de drap de qui té la darrera paraula”.

Afegirem que el 5 d’agost del 2026, en una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943), em digué que el verb “voler”, en el País Valencià, s’emprava “A tots els nivells” (sic), que els néts li deien molt “Iaia: et vull molt” i que no té cap relació amb eixe possible seny de propietat. Ara bé, com expliquí a ma mare (i no ho refusà), el castellà sí que admet fer-ho amb “querer” perquè la seua visió de la sexualitat és romàntica i, de pas, acull bé allò de “Sin ti, no soy nada”.

Ben mirat, els castellanoparlants tenen una frase aliena a la cultura vernacla catalana: “La maté porque era mía”, puix que, a diferència dels catalanoparlants molt arrelats a la terra i, de pas, a la figura de la mare, la dona (o, en casos menors, el marit), no és considerada per l’home com una mena de roba bruta: entre tots dos, es fa la vida de parella i, la gran majoria de les vegades, la dona té la darrera paraula i ella no exerceix eixe nexe com si fos una dictadora, sinó dialogant (que no equival al “buenrollismo”).

Com a mostra d’eixe pas cap als significats que Josep Ma. Virgili i Ortiga havia publicat en un primer moment, el 5 d’agost del 2026 posí en Twitter que “Hi ha rondalles de Tàrbena (en un estudi de fa pocs anys) amb una dona més devaluada que en versions del relat ‘A ta casa, vaca’ de més de cent anys arrere.

I narracions distants de les de Sara Llorens (en la Catalunya del primer quart del segle XX). Aquesta dona, folklorista, no féu censures, ni refinaments. I això és part del material que molts afiliats a partits prefereixen no incloure en els seus escrits. A canvi, continuen lligats al llibre de comportament fi del membre del partit”.

Molt avançat el dia, el lingüista Gabriel Bibiloni (estudiós sobre la influència del castellà en el català), a qui també li havíem escrit un tweet eixe dia, ens informava sobre el verb “voler” del punt de vista eròtic i sexual en el País Valencià (ací amb lleugers caires de forma, però no de fons, ni qualitatius): “És un ús exclusivament valencià i supòs que és un hispanisme. A Mallorca, ‘voler’ no vol dir ‘estar enamorat’, com diu el DCVB, sinó ‘acceptar com a amant’ (‘Na Joana ja no em vol’, ‘Jo estim en Jordi, però ell no em vol’)”.

Un altre comentari sucós fou el que amollà Susi el 5 d’agost del 2026, cap a la nit, a Josep Ma. Virgili i Ortiga: “En totes les llengües, hi ha paraules que, segons el context, tenen diferents significats.

Al País Valencià, el verb ‘voler’ és sinònim del verb ‘estimar’ (que quasi no s’usa). I no crec que siga un castellanisme, com bé ha explicat Lluís Barberà”.

Ja en el 6 d’agost del 2026, Josep Ma. Virgili li escrivia: “No, no deu ser castellanisme”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] En al·lusió, sobretot, a les arreplegades per Gabriel Janer Manila en el seu llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, dedicat al cançoner mallorquí.