Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d’altres cases? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 comentaren «Sí. A l’escala de casa, s’organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d’amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les personas que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l’àvia m’havia dit que, quan veia que alguns de les mares que hi havia a l’edifici, no podien alletar el nadó, ella se l’emportava a la casa grossa i ella mateixa l’alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res» (Antonia Verdejo), «No» (Lurdes Gaspar), «No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare» (Lydia Quera), «Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre als fills: s’adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure, però sí que hi vaig sentir» (Àngels Sanas Corcoy), «A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens:  tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d’una botiga important de Mataró (‘La Parisién’)…

M’ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l’hauràs sentida: ‘Més puta que les gallines’“ (Júlia Aixut Torres), «En el cas meu, no, però ho he sentit dir» (Xec Riudavets Cavaller), «A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l’avia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment» (Rosó Garcia Clotet), «No. Ella ho hagués fet, si s’hagués donat el cas. Era bona i generosa» (Roser Canals Costa), «Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d’un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare» (Àngels Benaiges Martí), «Sí, era bastant habitual al finals del segle XIX i a principi del segle XX» (Daniel Gros), «Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir…

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l’anomenaven, ‘germana de llet’)» (Carmen Mahiques Mahiques), «Si: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida» (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren «Sí! La meva àvia ‘aguantava’ (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se’n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d’aguantar nens…» (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de el juny del 2026, per telèfon, em digué que «Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d’ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d’una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l’àvia de Joana (d’Aldaia) i sa mare deia: ‘Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'».

Agraesc la generositat de les persones esmentades anteriorment.

Una forta abraçada.