Un altre poema de Joan Salvat-Papasseit que hem acollit és “Crítica”, sobretot, pels versos en què diu
“jo veia les cireres del seu pit
-li brillaven les dents
tot d’argent viu
però jo mossegava el seu llavi de carn” (p. 152).
Així, apareixen fruites (les cireres, això és, els mugrons), l’argent (una color molt present en rondalles) acompanyat de vida femenina i el contacte entre l’home i la dona.
En la composició següent, “Platxèria”, del mateix escriptor, ens porta a una acció delitable, de plaer i amb dolcesa (tant masculina com feminal, un detall que connecta amb el caràcter d’hòmens i de dones que Mn. Antoni Ma. Alcover exposa en narracions mallorquines, fins i tot, en la figura del rei). Com a mostra, escriu:
“Dolça amigueta, juguem a fet
o a corretgeta, o a bell indret.
Dolça amigueta, no tinguis por:
ni he d’allunyar-me ni en cap recó
fer-te malicies, o bé el distret
si acàs et cremes o ets a l’indret
on he amagada la teva flor:
si tu ets manyaga jo seré bo.
(…) Si et cau la trena jo et faré el llaç” (p. 153).
O siga que ell li comenta que la tractarà bé (potser, en aquesta escena, en una cambra), àdhuc, li ajudarà a refer-se la trena, per mitjà de la seua actitud servicial amb la dona.
En la composició “Sota el meu llavi el seu…”, l’autor inclou mots com “seda”, “dolç” i, ben avançat el text, agrega
“encara un altre bes
un altre
un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!” (p. 154),
de manera que reflecteix el seu gaudi plàcid (tret lligat amb el matriarcalisme), ací, unit a la color rosa (un vermell mestallat amb el blanc de la bonesa) i a un arbre perenne (la magnòlia) amb què el poeta associa llarga vida a la parella.
Uns altres versos amb detalls pareguts figuren en les línies de “Si la despullava…”, quan Joan Salvat-Papasseit combina la fruïció amb la melositat i amb la sinceritat (la nuesa, arran que l’home li lleva, si més no, part de la roba, i aconsegueix veure u dels pits de la dona):
“Si la despullava
oh la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després;
al mig de la toia
clavellets vermells” (p. 155).
Per consegüent, al capdavall, ell pot veure les dues mamelles de la dona i, alhora, ella es posa el ramell en la banda intermèdia (la vinculada amb el cor).
Una altra composició significativa simbòlicament, i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Imagino mans i llances”, del poeta barceloní Joan Palau i Fabre (1917-2008), en què, a banda d’unir lo femení (les mans i la foscúria) i lo masculí (les llances, és a dir, els penis), indica que la dona guanya la mà:
“Imagino mans i llances
i m’ajec amb l’estimada.
Els guerrers cauen ferits
darrera la matinada” (p. 156),
moment del dia enllaçat amb la nit i en què la dona va per davant de l’home i ell la segueix.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.