Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, del folklorista català Gerard Canals Puigvendrelló, i en què es plasma el matriarcalisme (àdhuc, per mitjà de lo eròtic), és “La bassa de les bruixes”. Un pastor que anava acompanyat d’un jove, veient que s’acostava el capvespre, trau dos detalls en nexe amb la dona: la fortalesa de les roques i l’espluga). Així, li diu: “Dormirem aquí, al peu de les roques, aprofitant aquesta mica de bauma que fan” (p. 171).
Més avant, l’home comenta al minyó que aquella terra és de bruixes i, empiulant amb això, li indica: “seguirem la ruta fins a Sant Joan de l’Erm i t’ensenyaré la bassota on es reuneixen les bruixes” (p. 172). Altra volta hi ha un empelt entre lo femení i lo aquós. Igualment, li agrega que, “enmig del bosc, en un lloc molt amagat, hi ha una tollota d’aigua estancada on, cada any, a la mitjanit del dia de Santa Coloma, hi fan aplec de bruixes de l’Urgellet, del Pallars i d’Andorra. Diuen que, tantost arriben a aquell indret, es despullen de cap a cap, deixant la roba escampada pel bosc, i es banyen a la bassa totes plegades, fins que s’hi presenta el Gran Bruixot” (pp. 172-173).
O siga que la trobada se celebra la Nit de Cap d’Any, acull persones de diferents comarques catalanes i la nuesa és ben rebuda.
Quant al bruixot, el pastor el defineix com que “ell és tot gros i pelut de cap a peus, amb uns pèls negres i (…) com agulles de pi. En arribar al lloc, diuen que el bruixot també es despulla i que es col·loca al mig de la bassa, on totes les bruixes dansen al seu voltant i se li atansen una per una a fer-li un bes” (p. 173).
Com podem veure, el bruixot va associat a trets que ja escriu Pep Coll en la seua obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” (pp. 98-97): cos pelut, sense vestit, colors negre i roig i residència en un lloc fosc.
Altrament, un dia, les dones, amb molta espenta, demanen a l’home que s’afaite perquè punxava. I, com que ell els respongué que no ho faria, elles recorregueren a les agulles que tenien i el punxaven a les orelles. Això féu que, “Veient el panorama, el bruixot va accedir a afaitar-se” (p. 173) i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en col·lectiu i nombroses).
És més: com que el bruixot no sabia com fer-ho, “les bruixes van dir-li (…) que ja l’ajudarien elles” (p. 174) i passen a foguejar-lo.
En altres paraules, copsem que, com diu la dita, “On hi ha pèl, hi ha alegria” (en aquest cas, per a les dones),
Finalment, el narrador indica que, “A partir d’aquella nit, les bruixes encara feien més el bèstia a la bassa. Es rebolcaven sense parar a l’aigua fangosa i plena de pèls del bruixot, i l’apotxonaven sense parar i es pixaven als joncs de la vora” (p. 174) i feien que plogués.
Per tant, es reflecteix un lligam entre l’aigua i la terra (el fang), la joia de viure la sexualitat (“Passar-s’ho com un porc en el fang”, que diu una expressió ben coneguda), hi ha una relació sexual entre elles i el bruixot (l’acte de rebolcar-se), pren part la besada (apotxonen l’home) i, a banda, elles són les generadores de la pluja (el jonc simbolitza els pèls del pubis).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
