I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:

“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?

PERE: Deixa’m fer.

MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?

PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.

MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[1] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[2] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)

PERE: (Rubricant[3] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).

Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Aquest darrer detall és un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració), sinó que, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en el País Valencià,] també hi ha moltes dones així; i, abans, també, moltes”.

Tornant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020, li fiu un avanç d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[4] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[5] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé dir que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.

Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí per a que ella fos qui impulsàs l’afer.

Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.

La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).

Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.

(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).

A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).

Altrament, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).

En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.

(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).

D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.

[2] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.

[3] Ací vol dir posant el títol a la lletra.

[4] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.

[5] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.