Continuant amb el tema de les rondalles, però ara, per mitjà de l’obra “Rondalles del poble”, de Francesc Badenes Dalmau (1900), en l’apartat “Dos paraules al que llixca” (https://ca.wikisource.org/wiki/Rondalles_del_poble/Dos_paraules_al_que_llixca), anterior al pròleg, publicada per “Viquitexts” i ací adaptada, aquest folklorista valencià (1859-1917), comença dient que, “entre les ombres de la nostra història i de la nostra vida, que ens porta en sos rajolins d’or, poesia d’un altre temps, que embaumava la nostra llar en dies en què la senzillesa informava els costums. I, quina és eixa joia? El Romancer català del venerable Marià Aguiló. (…) agrunsat anys i anys a l’amorós caliu de la nostra llar per la santa mà de les nostres àvies”.

Com podem veure, les àvies són la principal connexió de la cultura tradicional que passa de generació en generació (cal dir que, igualment, ben considerades).

Més avant, el mateix recopilador indica que s’ha trobat amb el romanç “L’infant i la dida” i que, després de veure que hi havia moltes cançons per a nines (però que eren en castellà), “em féu dirigir la vista i el cor cap a altre punt d’investigació: a la rondalla d’ahir, la tradició passada, la vella llegenda. De tot això, done alguna mostra (…). acontentem-nos amb l’espigolada, ja que no hem pogut fer la sega. (…) estes rondalles, tradicions i llegendes, que he tractat de vestir lo millor que he sabut i amb la senzillesa que han de tenir. Tal volta, se’m diga que tot açò és molt innocent (…) així és el Poble i tal apareix Montserrat de l’insigne Verdaguer. Valga lo que valga i siga lo que siga, lo que al públic oferisc, mire’s tan sols el sentiment que m’anima i que no és altre que el d’amostrar, una volta més, mon amor, mon ver amor a València”, uns mots que plasmen el sentiment de pertinença a la terra.

En passar a la introducció, el català Artur Masriera i Colomer (1860-1929), escriu que “el Poble fou sempre el veritable rei dels poetes”, “aquest poeta, vigorós i senzill, natural i espontani com cap, ha fet sempre com el rossinyol de les boscúries: ha cantat refilant de bo i millor, però sense firmar les seues obres genials. (…) ¿Quina glòria més cabdal per a un poeta que la de produir una obra que encarna l’esperit de tota una centúria o les lluites i sentiments d’una raça? Per això, els escatimadors de glòries suposaren que un home sol no podia assolir tan noble empresa”. Sobre el terme “raça”, direm que, en els anys trenta del segle XX, encara tenia el significat de “Poble”, de “Nació” cultural.

Més avall, el prologuista posa noms de folkloristes del seu temps i addueix que, per exemple, uns versos que ell plasma, “tenen el millor elogi de son valer en la vida que savis i ignorants els donen, ja que, mentres naixen i moren, cada quinquenni, centenars de llibres plens de lletres arrenglerades que no diuen res al cor, ni al cap” (en al·lusió a la instrucció pública en llengua castellana i oficial en Espanya, la qual no ensenyava cap de les llengües vernacles allà on ho eren, llevat de la castellana), “eixes hermoses flors aromàtiques de la poesia populars com flairoses perpetuïnes” i que, “de moltes menes, poden conservar-se eixes flors camperoles; o trasplantant-les, cuidadosament, dels llavis del Poble a les galerades de l’estampa (…) o aprofitant només la llavor i fent conrear en el propi magí els que en diríem els arguments tradicionals per a vestir-los amb les gales de la prosa encisadora (…) destinada a viure tant com la mateixa terra a on s’arrelà”.

Ben mirat, diu que l’estudiós i escriptor Francesc Badenes “ha volgut fer-ho amb les belles tradicions valencianes (…) una mina sense explotar en el concepte folklòric. (…) ha anat triant tradicions fantàstiques i llegendes a les quals ha donat forma de narracions poètiques i avui les presenta als bons aimadors de les lletres llemosines”.

Finalment, Artur Masriera agrega “Déu vulla que l’exemple del poeta Badenes siga imitat per l’estol de benemèrits conreadors de les lletres valencianes que tant podrien espigolar en el camp ubèrrim de la literatura popular i el folklorisme regional”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.