Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. IX-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix blau cel”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.