Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i reflectit en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, és “Déu era Déu” (p. 54), en què l’home cerca ser salvat per la dona (ací, Nostra Senyora):

“Déu era Déu, i en Ell

més grandesa no hi podia cabre.

Ho era tot: joia, amor…

però era un Déu mancat de mare.

 

Ell veié que tots els homes,

fins el nadó més petit,

a la falda de la mare

llur fill mama del seu pit,

i per no morir d’enveja

Ell també en volgué tenir.

 

Es va encarnar en Maria,

un Nadal nasqué a Betlem:

i aquest és el gran misteri

d’amor, que avui celebrem.

 

Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Per tant, de bon principi, apareix la necessitat de comptar amb la figura de la mare, encara que siga a nivell simbòlic, això és, algú que faça possible que el poeta se senta emparat.

Igualment, entre un món celestial i individual o un món terrenal i en què els nens i, per extensió, les persones, tenen de qui “mamar” (en el cas dels xiquets, físicament i tot), és a dir, de qui proveir-se i, de pas, amb qui establir un vincle (en la maternitat, afectuós i sentimental), Miquel Banús i Blanch (sota la figura de Déu) prefereix tocar els peus en terra, baixar a lo tel·lúric, viure entre la gent i acampar-hi.

Quant a les paraules “Es va encarnar”, podríem empiular-les amb la llavor (el semen) que colga en el camp i, de pas, amb el nadó dins la dona que el proveeix, que li parla, que li presenta com és la vida i com es viu (això comenta Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos) i, al capdavall, ho faríem amb el nen que sorgeix del part (ací, en relació amb Nadal). Per això, remata escrivint

“Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Aquests versos van en línia amb uns altres (p. 57) en què el poeta torna a ser alliberat per lo femení i, a més, en un moment associat al simbolisme de la dona: l’obagor de la nit. I captem un altre tret matriarcalista que connecta amb l’arquetip de la mare: un déu amb punts que empelten amb les dues parts de la persona (l’activa i la passiva), encara que aquesta divinitat parega masculina i, en el darrer vers, amb l’autenticitat de la persona. Diu així:

“Buscava dins la nit fosca

una llum per fer camí;

Tu ets Camí, Veritat i Vida

‘perquell’ que et vulgui seguir.

 

Tu ets, Senyor, la llum del dia,

Tu ets la fosca de la nit,

ets amor, ets gelosia,

ets la pau, també el neguit.

 

Diuen uns que no existeixes;

altres diuen que ets el Tot.

Vaig demanar-li una resposta

i contestà: ‘Sóc el que sóc’”.

 

Adduirem que, en la composició “El que sóc” (p. 55), l’escriptor de Rupit plasma plegats dos símbols que enllacen amb el matriarcalisme i que abunden en poetes amb un gran sentiment de pertinença i lligats a la terra com si cada u d’ells fos el fill que ho fa amb lo maternal (començant per la mareta). I ho veiem en un vers que ens podria evocar la Deessa Andrògina de què parla l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en el llibre “Arqueología feminista ibérica” i, per exemple, els Sants de la Pedra: “Sóc barreja de terra i d’aigua: Fang”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)