El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare acollidora

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Carles Salvador (1893-1955).

Una entrada en relació amb aquest sentiment i, igualment, acompanyada de comentaris de Carles Salvador i Gimeno, qui fou mestre i promotor de l’ensenyament de la llengua vernacla, és “Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble” (https://desdelamediterrania.cat/2015/03/21/carles-salvador-el-poeta-al-servei-del-seu-poble), de Josep Daniel Climent i publicada en el blog “Des de la Mediterrània”. Així, podem llegir unes paraules que digué en 1935 durant una conferència:  “Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política”.

Cal dir que, en aquestes línies, entre d’altres coses, exposa que cada llengua representa una manera d’entendre la vida i, a més, l’ús de la llengua catalana el relaciona amb la identitat (la seua i la del Poble Valencià) i, a banda, afavoreix que ell estiga més creatiu.

Això ho reflecteix en el poema que figura en aquesta entrada:

Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre”.

 

Per tant, encara que l’escriptor anàs a diferents llocs del món, més o menys, llunyans, quan hi fos, evocaria la terra on nasqué (ací, València), fet que enllaça amb aquell refrany que diu “Qui en terra d’altri sembra, la llavor perd”, a què accedírem el 30 d’agost del 2024 i que  consideràrem en nexe amb el matriarcalisme. L’explicació de la dita: la sembra té lloc en època de foscor (tret associat a lo femení) i, a més, com que no tindria lloc en la terra de naixement, els fruits que podria donar en l’indret de partida (en el poeta, l’escriptura en llengua catalana), es perdrien.

Empiulant amb els versos de Carles Salvador i amb la dita, en acabant, posa que, fora de València,

“Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar”.

Recordem que, cap a l’any 1986, en terres castellanes pròximes a Madrid, un logopeda que havia nascut en la banda meridional del País Valencià, em demanà si parlava valencià. Li diguí que sí. Llavors, ell, qui el sabia parlar i que, quan tenia uns set anys, se n’havia anat a Castella junt amb els seus pares, em respongué que jo podia continuar en valencià. I així ho férem: ell em feia les qüestions en castellà i jo li responia en català. Al capdavall, aquest home escrigué en un report que jo sabia parlar valencià. Es tracta d’u dels millors records que tenim de Castella.

Afegirem que, en situacions així, ens sentim millor on s’usa la llengua vernacla i, sobretot, en el llogaret, en el poble, en la comarca, etc., amb què més ens identifiquem.

Tornant a la composició, no debades, l’escriptor valencià addueix que

“Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa”.

 

Per consegüent, és un passatge vinculat amb la nit (detall que té a veure amb lo femení), quan ell, per mitjà de la dona (l’Óssa, la qual podria representar la maternitat i el paper acollidor de la mare), qui li faria de guia, se sentiria com en la terra dels seus ancestres, en la València a què Carles Salvador fa esment, i tornaria a casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Deixa un comentari