Continuant amb la poesia de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911) en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir, hem trobat el poema “La meua llengua”, publicat en 1899. Amb alguns retocs, diu així:
“Perquè parle i escric la meua llengua,
has fet burla de mi
i, al raonar de mon llenguatge en mengua[1],
soltares lo verí.
Si fores estranger, lo teu ultratge
no seria tan greu,
llavors, alabaries mon llenguatge
tan sols, per no ser teu”.
Aquestes paraules pareix que van dirigides a un valencià i captem el tret principal del sentiment esmentat: en els catalanoparlants, és la llengua vernacla (o siga, la llengua catalana). I el copsem, no sols partint de lo que hem llegit en articles o en llibres, sinó de comentaris que ens plasmaren (o que ens digueren) relatius a dones nascudes abans de 1920.
Tot seguit, l’escriptor toca els peus en terra i convida a posar-se en la pell de l’altre:
“Cada flor té un color i té una aroma,
cada aucell té son cant,
així com cada poble té un idioma:
jo sóc, del meu, amant”.
Igualment, les paraules que Josep Ma. Puig Torralva escriu sobre la dona, les empiulen amb lo matriarcal (com ara, el vincle de la mare amb el fill i el bon tractament cap a la mareta):
“Jo l’adore fidel, com, a sa mare,
tot bon fill deu voler,
encar que la lletgea la malpare,
ja que li deu lo ser.
Jo, que la vullc, per pobra que ella fóra,
maltractada i ignorant,
al vore les belleses que atresora,
¡com me pren, dolç encant!”.
Per tant, no solament perquè la mare (i, òbviament, la terra) ha donat vida al poeta, sinó perquè, a més, ella fou la primera persona que ensenyà la llengua, àdhuc, durant el procés de maternitat:
“Eixa llengua, per a tu, tant menyspreada,
com fill rebordonit,
en llavis de ta mare, fon honrada
agrunsant-te en son pit.
Eixa llengua, com arpa deliciosa,
te parlava d’amors,
per boca de ta bella i casta esposa
en jorns encisadors”.
Afegirem que l’empremta de la maternitat farà que
“Eixa llengua que oblida tos agravis,
a l’hora de la mort,
sense adonar-te’n, correrà a tos llavis
per a dar-te conhort.
Per a dir-te el camí que has de mamprendre
abans del jorn darrer,
per a fer-te pregar i fer-te entendre
lo que és Déu justicier”.
Quant al fet d’evocar la mare, per exemple, en els darrers anys de vida (ja avançada), ens hem trobat que persones ja ancianes, “tornaven a la mare”. Així, ma mare (1943), quan la meua àvia materna (1910) ja tenia més de huitanta-dos anys i vivia en casa dels fills, comentava que la velleta deia “Mare, mare” (es dirigia a la mare, encara que fos a nivell simbòlic), un fet que hem copsat en algun escrit per a la recerca. Podríem dir que no és qüestió de gènere: també ho solen fer els hòmens.
Finalment, el nexe amb la terra torna a aparéixer quan, en els darrers versos, Josep Ma. Puig Torralva escriu
“Perquè parle i escric la meua llengua,
pots fer burla de mi;
ves i blasfema que m’ho tinc a mengua
de tornar-te el verí”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Algunes formes genuïnes són “en menyscapte” i “en detriment”.
assemblea-pagesa-6f (1)