El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Roqueta”, de Mateu Obrador (1852-1909).

Un altre poema en què captem aquest sentiment, i que plasmà l’escriptor mallorquí Mateu Obrador (Felanitx, 1852 – Palma, 1909), és “La Roqueta”, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana”, en la web “Tramuntana XXI”. Amb alguns retocs, diu així:

“Anem, companys, ja és hora; deixem la terra plana,

les pampoloses vinyes, les valls i els sementers:

si al cim de la muntanya hem de pujar, feis via;

l’estel d’auba s’apaga… abans que trenc el dia

            muntem aquests costers.

 

Bella hora, el fresc oratge no s’és despert encara

per deixondir les fulles dels oms i pinotells;

poc a poquet, la lluna s’és posta esblanqueïda,

i el rossinyol li canta xalesta despedida

            de dins els tamarells”.

 

Com podem veure, el poeta situa els actes en la nit, un tret que empiula amb el matriarcalisme i amb lo femení, de la mateixa manera que en moltes rondalles anteriors a 1932. A banda, apareixen arbres en nexe amb l’aigua (els tamarells) o petits (els pinotells).

Tot seguit, en la mateixa línia, trau l’hivern (una de les dues estacions característiques de lo matriarcal) i la neu.

Igualment, enllaçant amb el sentiment de pertinença a la terra, escriu vegetació de les Illes (com ara, les oliveres centenàries, els pins, els arbocers i natura del terreny), en un moment aplanat:

“Amunt!, el rost és aspre, estreta la drecera:

ja arribam a les timbes que vest de neu l’hivern.

Si redolant llenega la seca pedruscada,

de forta mata-selva, agafau la tanyada

            o els verducs d’aladern.

 

Enrera ja romanen les velles oliveres;

per los penyals, arrelen los pins i els arbocers.

Veis allà baix les cases que hi tornen de petites!

i d’aquí dalt s’esborren los caminois i fites

            i els puigs tornen planers.

 

De romaní i espígol brufats de fresca rosada,

aromes sanitosos escampa l’oratjol.

Amunt, companys, de pressa!, el capdamunt s’acosta,

la que, a pujar, mos queda és la darrera costa…

            Mirau: ja surt el sol!

 

Ningú romanga enrera: d’aquest replà, ja veuen

brillant, com a de plata, la tavellada mar;

el vent, aquí, ja siula, la fondalada esglaia,

i, travessant les boires, la vista ja s’esplaia

            per ample llunyedar.

 

Envant per les escletxes de cantelludes penyes!

El cor aviat batega, degota la suor…

Millor!, més saborosa serà la reposada.

Companys, l’altura és nostra!, ja hem feta l’arribada

            al cim del Puig Major!”.

 

I, després de fer esment, per exemple, a muntanyes (al Puig Major, la més alta de les Illes Balears) o a una mar de color fosc (l’argent de la mar), exposa l’estima per la terra i que els aviors també la tenien en la memòria i que així faran els fills:

 “Quin alenar més ample! Oh estada delitosa

damunt aquesta altura, sens penes ni perills!

Aquí, l’amada terra, tota sencera es mostra

la Pàtria benvolguda, la dels avis, la nostra,

            la que ho serà dels fills.

 

Los ulls, de tant que és bella, no es cansen de mirar-la:

com més l’han coneguda, més ella es fa estimar;

i mirant-la, reviuen dels fills en la memòria,

de l’antigor los dies, los bons records de glòria,

            que el temps no ha d’esborrar”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA assemblea-pagesa-6f (1)