Una altra rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La dona bajoca”. En una casa, hi havia una dona que no sabia fer les tasques que, normalment, realitzaven les dones. Llavors, el marit “se’n va anar a córrer món i aplega a un lloc i veu que, per a posar-se els pantalons, els hòmens es pujaven damunt d’un campanar, se’n tiraven i, baix, dos paraven els pantalons” (p. 91). Per tant, el marit s’havia d’espavilar.

En acabant, se’n va a un altre poble, en què no hi havia mans per a acabar amb les rates. L’home els diu “vostés, no se’n vagen al riu, no s’hi tiren.

El marit agafa un gat molt grandot, el posa allí damunt i diu:

-Veus? Mira si es menja totes les rates. No és menester que vostés hagen de fugir.

I ell ja se’n va amb un cavall. I tots corrent, esperant-lo. I va aplegar un que el seguia i li va dir:

-Ei, escolte, bon home: este animal [= el gat], en ser que es menge les rates, ¿de què menja?

-Puix, de tot” (p. 91).

Després, el gat es menja les rates, el cavall arranca cap al riu i tots els d’aquell indret es tiren al riu, fugint del gat (pp. 91-92).

Aleshores, el marit s’acosta a un altre poble i, com que hi veu una destrossa, diu “Me’n vaig a ma casa, perquè anava a veure si veia algun llest i tots són bajoques.

Se’n torna a casa, toca a la porta i diu la dona:

-Qui és?

-Aquí sóc jo. Vinga: obri’m.

I la dona li respon: -Espera’t, que no puc eixir.

I obri la porta (…) i es veu la dona en una pastera plena d’aigua i diu:

-Escolta, xica: què fa allí?

Diu: -Doncs que he anat a buscar-te, a veure per la mar…” (p. 92).

Per tant, la dona, a banda de ser qui té la darrera paraula i portar les claus de la casa (ella obri), és molt oberta (ha anat a cercar-lo) i, fins i tot, ho ha fet per la mar (un tret que empiula amb lo matriarcal i amb lo femení).

La rondalla que segueix, semblant, “La de la falç i altres bertranades”, també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, té passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. “Allò va ser una família i, de quatre o cinc, en tenien un que era una calamitat en sa casa. I diu:

-Jo me’n vaig a buscar-me-la per ahí.

I se’n va anar. I aplega a un lloc i diu que hi havia un bancal gran i que tots, amb tisores de cosir la roba, collien les espines.

-Xe! Què fan ahí?

-Mire: que arrepleguem.

-Sí? No es preocupen vostés.

Va agafar una falç que portava i va segar” (p. 92). Afegirem que la falç està vinculada amb la dona i en nexe amb les banyes del bou (animal, simbòlicament, femení) i, per tant, aquest passatge ve a dir que l’home anava acompanyat per la part matriarcal de la vida i que, així, no la deixava fora.

Tot seguit, l’home fa via cap a un altre poble, on, a mesura que tiraven la falç, segaven i arreplegaven la collita. I, com que un home es talla, “la van agafar, la van tirar a una presó i…, en tirar-la dins, va pegar de punta i va pegar un bot” (p. 92). I diu un home:

“Mira: mira el bot que ha pegat. Si ens agafa…” (p. 92). En aquest passatge de la rondalla, captem que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada i que, quan no ho fan, es rebota, entre d’altres coses, perquè solen ser més fortes i amb més espenta que els hòmens. Llavors, paguen al viatjant, qui, a continuació, fa camí cap a un altre poble, en què il·luminaven l’església amb cabassos amb què arreplegaven llum del sol.

Llavors, l’home els demana i ells li comenten “Mire: que  l’església és molt gelada i li entrem els cabassos, a cabassades, el sol.

-Això no es preocupe: veuran que prompte tindran el sol dins.

Puja a la teulada, fa un forat…

-Veuen? Ja tenen el sol a dins” (p. 93). Cal dir que l’església representa la vagina, la vulva i, per consegüent, enllaça amb la dona, com també que els cabassos simbolitzarien la recepció.

Més avant, l’home aplega a un quart poble i li diuen que hi ha un animal per fora que diu que ho pagarien els de l’indret. En veure ell que era un caragol, el lleva, li paguen i s’acosta a un cinqué poble, on hi havia moltes rates. I ell hi posa un gat que portava, i se’n va anar.

Passa que, en aquelles terres, entengueren que el gat es menjava a tots (en lloc que menjava de tot) i el gat, que simbolitza l’astúcia i és un animal lleuger, se’n puja damunt d’una paret i, així, l’animalet pogué viure com ho solen fer els gats: en llibertat… però en aquell poble.

Finalment, direm que, en més d’un moment, u dels missatges educatius que transmeten aquests relats és que ningú no ha de ser motiu de burla, pel fet de desconéixer coses que, per a un altre (o per a més persones), puguen resultar senzilles, fàcils o evidents. Així, afavorim una educació i, àdhuc, un ensenyament, més en línia amb el matriarcalisme. I, com a mestre (i també com a educador i com a persona), considerem que no hi ha cap qüestió estúpida, detall que captí en dues classes de Magisteri impartides per Pere Riutort i que, si més no, li comentí una vegada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)