Una altra narració, en aquest cas, una llegenda, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, és “La Cova de la Dona”. El folklorista valencià comenta que, “Vivia, en el Corral d’en Ros, un matrimoni jove, que era la parella més formosa que es poguera trobar. Ell, alt, fornit, a més de ben plantat, forçut i hàbil en tots els deports” (p. 258), a més de faener. Quant a la muller, era “alta, gallarda com una palmera” (p. 258).
A més, “algunes vegades, el marit havia d’anar de viatge i ella quedar-se a soles, puix no sempre podia anar sa germaneta a acompanyar-la o se la podia avisar” (p. 259).
Tot seguit, escriu que els pirates, que abundaven en temps del rei Felip II de València i III de Castella (en el primer quart del segle XVII), es fan amb ella, qui feia de cap de la casa.
A mitjan camí, “ja embarcats, el patró de la barca, qui feia de capitana, es fixà bé en aquella dona i va quedar admirat de tanta formosor, fent, al punt, propòsit de fer d’ella present al rei d’Alger, per lo que va ordenar que ningú la maltractara i, més encara, el que li deslligaren les mans i, tranquil·la, la deixaren en el punt de bord en què ella volguera estar” (p. 260). Així, no sols és ella qui fa de cap de casa sinó que, en aquesta embarcació, una dona és qui la mena i, igualment, tracta bé la muller.
Més avant, la captiva “es tirà a l’aigua, sens que ningú ho veiera i, per tant, que ho destorbara. Quan se n’adonaren els moros, ja estava la cristiana lluny (…).
Forta era la nostra captivada i animosa com no fóra de creure en una dona, que nadava com un galfí” (p. 261), això és, com un dofí. Nogensmenys, tot i que les ones la portaven cap a terres moresques, “Déu es va apiadar i, sortosament, saltà el vent del mestral al llevant, (…) portant la (…) barqueta cap a la serra de l’Albir” (p. 262) i, al capdavall, cap a l’obertura de la cova.
“Passà el dia i la nit i, a l’altre, uns pescadors que abordaren a la cova, per a deixar el cabàs del recapte i els capots i les mantes” (p. 263), es trobaren la dona, a qui creien morta.
A més, Francesc Martínez i Martínez afig que dos dels pescadors anaren al poble a comentar-ho i que els altres restaren vetlant el cadàver fins que, “a u, li semblà que alenava aquella dona, per lo que començaren a menejar aquell cos i, posant-li unes gotetes d’aigua en la boca i, acostant-li al nas l’ampolla del vinagre, entreobrí els ulls.
La tragueren de la llanxa” (p. 263), li feren un llit, “donant-li tots els auxilis que pogueren i saberen, de tal manera que, quan la justícia va acudir, ja havia retornat en el seu seny i, ben reanimada, contà el succeït” (p. 263). Aquestes línies empiulen amb un comentari que ens han plasmat moltes persones relatiu a la dona: si cau la dona (el pal de paller), cau la casa, la família, el grup. Per això mateix, els hòmens fan tot lo possible per a salvar-la i ho aconsegueixen.
“Des d’aleshores, que, a aquella cova, se li dona el nom de Cova de la Dona.
Contarella que ben pocs coneixen i que ens va contar la tia Vicenta ‘la Sacristana’, ama d’un sardinal” (p. 263).
Finalment, captem que la narradora reflecteix un fet que forma part de la realitat de terres catalanoparlants: la dona com a emprenedora, sobretot, en el segle XIX i bona part del segle XX, en els xicotets comerços i, més d’una vegada, en altres camps, com han plasmat recerques del segle XXI en nexe amb dones de tot l’àmbit lingüístic.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
