Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez (molt semblant a altres de diferents poblacions catalanoparlants), i que figura en el mateix llibre de 1947, és “De dos, a lo manco, una”. En un poble, hi havia un rector que era bona persona i que, a més, solia portar una navaixa gens gran. Ell tenia, per a servir-lo, una ama gens jove i que, sovint, pensava en els casoris, en els fadrins i en les vídues (pp. 237-238).
Ara bé, “una matinada es presentà un sacerdot que anava de pas” (p. 238). I l’acullen. Com veiem, la dona és qui mena la casa. I, a més, molt oberta. A banda, la recepció al capellà esdevé de nit, u dels moments “femenins” del dia.
Igualment, al rector de la casa, la nit anterior “li havien regalat una parella de perdius, amb què va dir al companyó que farien penitència aquell migjorn (…). Tindrien el gran dinar” (p. 238). Aquesta part del relat plasma la generositat cap al visitant.
A més, “l’ama, al rebre l’orde del dinar, se n’anà a preparar a la cuina els animalets (…), però, en açò, entrà a visitar-la una de les trapasseres que més li escorrien la butxaca, portant-li notícies i contant-li andròmines, la qual, aleshores, anava amb el compte que el vidu, riquet i sens família, que isqué el dia abans de missa, de parentela de la dona, es podia casar amb ella i, de segur, que es casaria, puix ella el coneixia molt i ho arreglaria” (p. 239). Per tant, en aplegar els dies previs a les noces, és una dona qui les organitza i qui se les enginya per a aconseguir que el ric es case amb l’ama: això és, es farà lo que ella decidirà.
Ara bé, l’ama estava tan pendent de les noces, “veient-se ja esposada i senyora de la casa del vidu que, (…) mentres, les dos perdius damunt la banca, (…) l’alcavota les agarra i dient: ‘-Una, per a portar-la al vidu; i l’altra, per a menjar-me-la, jo-‘, se les ficà sota el mantó, anant-se’n” (p. 239). En altres relats, el personatge que ací representa l’alcavota, és, per exemple, un xiquet.
Passa que, més avant, l’ama capta que no hi ha cap de les perdius. I ho fa en un passatge que podríem vincular, fins i tot, amb la maternitat: “A lo manco, es deia, tingueren els coloms… ¡colominets! Però, ¡ca!: ¡si estan covant els ous!” (p. 239).
Adduirem que la dona, aprofitant que no hi és el rector, se li ocorre comentar al capellà foraster que ell té bona presència, que encara és jove i que, “¡Quina llàstima! ¡Tan bona persona com és i el vici que té de deixar desorellats tots els seus hostes! I, amb vosté, mire que faria llàstima… ¡Tan guapo que és encara!” (p. 240).
El sacerdot, immediatament, imaginant-se tallades les seues orelles, sense acomiadar-se del rector, diu a la dona:
“‘-¡A mi, no me les talla!’.
Troba la porta del carrer i, amb pas lleuger, arrià cap als afores del poble” (p. 240).
En veure la dona què feia el capellà, s’acosta cap a on era el rector (esmolant la navalla) i li amolla:
“‘-¡Senyor rector, lo que passa! ¡El capellà foraster ha agarrat les dos perdius i se’n va fugint cap afora del poble!’.
Sens guardar l’esmoladora, ni la navaixeta, arrancà a córrer en busca del fugitiu el pare de les ànimes i, a l’aplegar a la darrera casa del poble, allà davant el va veure, al qual, cridant, li digué:
‘-¡Mossén: espere’s! ¡A lo manco, de dos, una!’.
Oïdes pel capellà les veus, girant-se, veié com el rector, amb la navaixeta en la mà, li feia senyes, per lo que, (…) digué cridant:
‘-¡Cap, cap!’” (p. 241) i, de manera lleugera, feu via.
Per consegüent, la dona, eixerida, s’allibera d’un castic per part del rector, s’inventa una excusa per a que no la renya i, finalment, el rector, com aquell qui diu, defén el seu dret de menjar-ne alguna de les perdius. És a dir, que no siga egoista el capellà foraster.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
