Una altra narració que figura en el llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El rei de la Sarabanda”. Primerament, direm que la sarabanda és un ball. Un dia, un lleó, de manera majestuosa, caminava per un bancal “i, al posar l’arpa damunt d’un gran terròs, de baix d’este, isqué un animalet” (p. 194) i digué al lleó: “’¿Qui eres tu, tan malcriat com gran, que t’has atrevit a xapar-me com si jo fóra menyspreable?’. L’al·ludit, majestàtic, (…) respongué: ‘Jo soc el senyor de les selves i dels boscs, soc el lleó, rei de les feres. A mi, ni l’home em fa parar’ afegint, (…) ‘I tu, ¿qui eres, que tant de soroll mous?’” (p. 194). Com podem veure, prompte apareix un tema important: ningú no ha de ser menyspreat, per exemple, pel fet de no tenir tant de poder com un altre. 

A més, el narrador afig que l’animalet (com diu, més avant, un grill), “empinant-se sobre les dos potetes de darrere i amb molt de coratge, respongué: ‘Jo soc el Rei de la Sarabanda i no consentisc que ningú em falte, disposat a castigar com es mereix al malcriat que s’atrevisca a fer-ho. Per lo mateix, penedeix-te del maltractament que m’has donat, si no vols que et pese’” (pp. 194-195). Tot seguit, el lleó es burla del grill i aquest li diu que es prepare, ja que, “per gran que u siga, de ningú, no deu fer menyspreu” (p. 195).

En acabant, fan un pacte i, el dia assenyalat, “anaven apareixent ramats de bèsties composts de diferents classes” (p. 196): raboses, llops, el lleó, una escorta de gats, javalins, micos, etc. (pp. 196-197). A més, ho feien “uns, portant tamborins; altres, trompetes, corns i diferents flautes, ordenant-los que uns redoblaren ben fort i altres bufaren” (p. 197).

Referent al grill, li fan costat mosques, tàvens, abelles, vespes, escarabats, “altres animalets, dels que se la ventegen per l’aire” (p. 197). Llavors, quan el grill els ordena que comencen a revolar,  cauen les feres i els aliats del lleó, qui, al capdavall, mena els seus: “¡A l’aigua, companyons!, ¡a la mar!’ i, a esta, seguit de tot l’exèrcit, es va tirar, ofegant-se en les ones, però no sense que, abans, oïra al grill que, per l’aire, (…) deia: ‘Compare Lleó: ¿veus com no hi ha enemic menyspreable, per roín que siga?’.

Me’l contà el tio Pantorrilles, d’Altea la Vella” (pp. 198-199).

Per consegüent, la rondalla plasma alguns trets que empiulen amb lo matriarcalista: el vol (diversificat), en lloc del pas majestuós i recte (que enllaçaria amb lo masculí); la senzillesa i l’acció en equip (ací, amb l’estil dels roders), en comptes de la solemnitat. A banda, els animalets són petits, mentres que els aliats del lleó (i ell) són grossos. Això recorda rondalles en què una espasa és més llarga i més voluminosa i, en canvi, una altra és curta i la que salva és la xicoteta (a més de ser la triada pel personatge més jove i que segueix la pauta d’un aliat femení). Adduirem que el grill és un animal en contacte amb la terra i que vola, mentres que el lleó viu tocant la terra, però no s’hi endinsa ni vola.

Altra vegada, el missatge educatiu és reflecteix des de molt prompte: no és cosa de créixer a força de fer petits els altres, sinó actuant de manera receptiva i molt oberta cap a ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon dia de Cap d’Any i venturós any nou.