Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, és “La Blancaflor”. En una casa molt pobra, hi havia un jove, en Joan, que pensava com podria tenir diners. Un dia se li presenta un senyor i li diu “-Si em promets una cosa, et donaré els diners que vulguis.

-Vejam, dieu-la!

-Que, quan facis vint anys, em vinguis a veure al meu castell.

El noi que fa: -Oh! I on és?

-És el castell iràs i no tornaràs. I jo sóc en Pere de la Màgica.

-Està dit. Jo compliré!

-Doncs, mira: sempre que vulguis diners, només has de fer que tocar amb el bastó aquell arbre i, de la soca, te’n rajaran tants com en vulguis” (p. 143).

Primerament, copsem que, com en altres narracions, l’home (el jove en Joan) s’inclina pels diners i accepta la proposta: fer-se ric i, als vint anys, passar a viure en un castell, el d’un èxit que el portaria a la mort, a un palau com a sinònim de cementeri. En canvi, la mare, com en eixos relats, adopta una actitud més encertada. A banda, fan tractes de manera oral (detall que empiula amb lo matriarcal) i intervé la soca (el vincle entre el futur de les branques, de les fulles i de les flors i les arrels amb lo matern) d’on ixen els cabdals:

“Quan se’ls acabaven, tornava a la soca i sempre en trobava!…

Prou la seva mare li deia: -D’on treus tant bé de Déu?

(…) Però li va arribar el dia que li tocava anar-se’n i, llavors, li va haver d’explicar. Ella, tota trista, diu: -Home! Més haguera valgut ésser pobres tota la vida i tenir-te al costat!

Però havia de marxar i se’n va anar” (p. 143). En altres paraules, en Joan ha acceptat fer camí cap a la fama i cap a la riquesa, cap a lo alt (recordem que els castells, les fortaleses, etc., sovint, estaven en punts estratègics i des d’on es podia divisar un panoràmica ampla). I fa el tracte en plena joventut, en un moment en què les persones, a vegades, canvien de parer com si fossen el vent.

Ara bé, en finir l’etapa de la jovenesa, s’acaba l’acord i, aleshores, captem la maternitat de la mare, el seu interés pels fills, de la mateixa manera que una mare (com poguérem sentir a algunes), lo que menys voldria, quan en té, és que ells es morissen abans que ella.

Nogensmenys, el minyó feia via cap al castell del rei dels ocells (els ocells, a diferència dels peixos i dels animals terrestres, enllacen amb el cel, amb l’aire, dos signes, ací, masculins). Però el rei no li ho sabia dir i li recomana la grua (un animal volador que enllaça amb la cigonya).

Quan en Joan veu la grua, li demana si sap on està la fortalesa i, com en moltes narracions, la dona domina més el camp que el personatge masculí anterior (ací, el rei):

“-Ja ho crec! Ara, tot justament, en vinc. Tira per aquest cantó, de dret, de dret, fins que hi arribis.

En Joan se’n va anar i caminant, caminant, va arribar al castell d’en Pere de la Màgica” (p. 143). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

El 9 d’octubre del 2023, mentres escrivíem sobre aquesta rondalla, el nom Pere de la Màgica ens portava a vincular-lo amb una mena de Sant Pere, però com un personatge que fa creure per mitjà de la il·lusió, de miratges, de l’engany, de la raboseria i que, per tant, aniria associat a la mort.

Ja en contacte amb Pere de la Màgica, l’amo del castell diu al jove: “Ara ves-te’n cap a baix i, sortint del castell, trobaràs tres pilons de plomes blanques al costat d’un safareig, que hi neden tres colometes. Te n’emportes un” (p. 144). Ací, el xicot baixa cap a la terra, es trobaria amb  tres dones (cada colometa) i n’agafaria part de cada una. Però, a punt de fer-ho, “sent una colometa que li diu: -No el toquis!, que és el meu vestit.

Ell el deixa anar de seguida i la colometa diu: -Nosaltres tres som les filles d’en Pere de la Màgica (…). No ho facis pas! Mai facis res del que et digui, sense consultar-m’ho. Creu-me, que et vull bé! Jo sóc la més petita i em dic Blancaflor.

En Joan la va creure” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia del 9 d’Octubre (festivitat de Sant Dionís, patró dels enamorats, entre els valencians), dia del País Valencià, en què celebrem l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València en 1238 i la creació del Regne de València.