Una altra rondalla arreplegada per Sara Llorens, en què es reflecteixen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “Les noies encantades al pou”. Resulta significatiu l’inici, en què s’uneix una frase relacionada amb parlar de sexualitat o de lo eròtic davant de xiquets i el fet que uns minyons actuen amb atreviment: “Anaven tres germans i varen veure una gran bugada de roba estesa i, al mateix moment, veuen un gran palau. Ells, atrevits, s’hi afiquen i els hi acompanya una llum” (p. 105). Com que, en moltes rondalles, hi ha un personatge femení que l’havia estesa, ací podríem vincular-ho amb què la vestimenta fa com de prova de pas de la infantesa a la joventut, com una mena de porta (com de pont de l’esperança a l’atreviment, a la fase de “La joventut, tot ho venç”). A més, aquesta indumentària (la dona), no es fa més grossa, ni els barra l’accés, sinó que els el permet.

Igualment, ens podríem demanar si eixa llum que els guia (femenina) és una dona jove i nua, despullada. El narrador que el relatà en 1903 no ho indica, però, atenent a com apareix en altres narracions amb aquest tipus de passatge, podríem pensar que sí. Afegirem que, en llegir aquest relat, férem un dibuix en la mateixa plana i relacionàvem la roba esmentada amb la sexualitat i amb la dona; en canvi, empiulàvem el palau amb la protecció i amb la força. Recordem que, en moltes ciutats, fins a ben avançat el segle XIX, hi havia muralles, com ara, en la ciutat de València.

Adduirem que aquesta claror mena els nois “a una taula ben guarnida (…). Després, la llum els acompanya a una cambra amb llits parats” (p. 105). Per consegüent, no sols una dona és qui els fa de capità (“On va la corda, va el poal”), sinó que ells la segueixen i, més encara, ella respon com la mare que alleta el nadó: els facilita que estiguen ben nodrits i benestar (els llits).

Ara bé, l’endemà, de nou, la dona encapçala el grup: “Després, la llum se’n va i aixeca una llosa. Ells s’hi acosten i veuen que hi ha un pou” (p. 105). Ací copsem un tret matriarcal que fa el paper de porta (en aquest relat, una llosa) cap a la mare, cap a l’interior de la terra i cap a la saviesa de qui podria aconsellar millor. Cal dir que la llosa toca terra, i, per la seua naturalesa, podríem associar-la amb la força (“Més fort que una roca”).

Tot seguit, passem al tema de la presa de decisions (ací, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en línia amb el matriarcalisme i amb el comunitarisme): “Un diu: -Voleu que jo hi baixi? Miraré què hi ha.

Van lligar les faixes i el van enviar. Quan va ser a baix, se li va aparèixer una noia” (p. 105). Per tant, captem que, primerament, una dona els ha guiats i, al capdavall, se n’han trobat amb una segona (qui podem pensar que n’és una amb més vivències i més experimentada que la primera). I, entremig, el lligam que els uneix (com si fos el de les relacions interpersonals o bé entre la persona i la terra amb què viu en connexió), es realitza… mitjançant un símbol femení (la faixa), encara que, en l’entrada “Faixa” que figura en el DCVB, està unit amb generals, amb religiosos… i, per exemple, amb infants.

¿Representen aquestes faixes l’acte d’enllaçar amb el bon govern? Al meu coneixement, sí. Recordem que, el mateix diccionari plasma el refrany “Una faixa, a l’hivern, és de bon govern”… , que l’hivern és una estació “femenina” i que, àdhuc, molts hòmens nascuts abans de 1920 (o comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes en eixa època de la història) deien que les dones prenien millors decisions i que preferien que elles governassen i que fessen de cap de colla (fet que tindria a veure amb lo que esdevindria posteriorment, dins de casa, en el barri, etc.)…: un tret en línia amb una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.