Una rondalla en què es capta el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El dallaire”. Un pare que tenia tres filles, un dia, mentres dallava un prat, sentí un gegant que li digué que estava encantat per la sogra i que “li hauria de donar una filla per casar-s’hi” (p. 112).

A continuació, el pare ho conta a les filles i “la petita va contestar-li que ella faria el que fos pel seu pare” (p. 112), i, per tant, la filla estava disposada a salvar son pare i el gegant.

Un poc després, el pare i la xica van al camp i el gegant comenta a la jove que, amb ella, podria desencantar-se i, posteriorment, el gegant i la noia apleguen a un castell molt ben guarnit i amb moltes flors, ell li diu com cal que responga la xicota i ella li contesta que ho farà com li indica (p. 112). Així, la jove “Agafà el teler i es posà a brodar. (…) Quan la vella hagué marxat, el rei, que era aquell gegant encantat, se li va presentar i va dir-li:

-Gràcies a la teva valentia (…), he quedat desencantat. Que t’agrado ara?

-Molt -contestà la noia.

En aquell moment, (…) el rei va quedar desencantat per sempre” (p. 112). Com podem veure, la dona ha salvat l’home.

“Llavors, la noia va decidir d’anar a fer una visita a casa del seu pare i les seves germanes, que, quan la van veure tan ben arreglada (…) i casada amb aquell rei tan jove i bell, es van morir d’enveja” (p. 112). Com veiem, la dona (ací, la noia) està ben considerada.

Finalment, el pare de la jove “se’n va anar a viure amb la seva filla i el rei” (p. 113).

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i recopilada per Joan Bellmunt Figueras en la mateixa obra és “La donzella i el sarraí”. El senyor d’Àrreu tenia una filla garrida amb setze anys i molts nobles pensaven en ella com a dona dels seus fills.

Més avant, llegim que els sarraïns apleguen a terres catalanes i que un jove era qui comandava els musulmans. La noia, un dia que el veié, “se’n va agradar. I el mateix succeí al jove” (p. 114).

No obstant això, el pare de la xicota, en assabentar-se de l’opció de la noia, manà començar una torre i tancar-hi la filla, la qual, cada dia, de matí, era ben tractada per un seguit de serventes.

Però una nit, el jove “arribà a la cambra de la noia, la qual, en veure’l entrar (…) es llençà als seus braços.

La jove parella va fugir i van marxar lluny” (p. 115), cap a Àfrica (p. 115). I, així, copsem dones amb molta espenta, que fan camí i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.